Gravació del diàleg-conferència SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi.

Gravació del diàleg-conferència SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi que, organitzat per l'Espai Freud, va tenir lloc el passat 27 de novembre al Palau Robert de Barcelona entorn de l'obra de Foucault i la seva relació amb la psicoanàlisi.

L'Acte va comptar amb les intervencions de Miguel Morey (filòsof) i María José Muñoz (psicoanalista).

Per escoltar-lo, premeu play



* * * * * *

Què no s'ha dit sobre aquesta societat burgesa, hipòcrita, gata maula, avara amb els seus plaers, caparruda en no voler i reconèixer-los, ni anomenar-los? Què és el que no s'ha dit sobre la més pesada herència que aquesta societat hauria rebut del cristianisme -el sexe- el pecat? I sobre la manera com en el segle XIX ha utilitzat aquesta herència amb finalitats econòmiques: el treball abans que el plaer, la reproducció de les forces abans que el pur dispensar les energies? I no era aquí l'essencial? I si hi hagués, en el centre de la 'política del sexe' engranatges molt diferents? No de rebuig i ocultació sinó d'incitació? I si el poder no tingués per funció essencial dir no, prohibir i censurar sinó lligar segons una espiral indefinida, la coerció, el plaer i la veritat? Imaginem tan sols el zel amb el que les nostres societats han multiplicat des de fa segles fins ara, les institucions destinades a extraure la veritat del sexe i que per això mateix produeixen un plaer específic [...] De Gerson a Freud s'ha edificat tota una lògica del sexe que ha organitzat la ciència del subjecte. Ens imaginem de bon grat pertànyer a un règim 'victorià'. Em sembla que el nostre regne és més aviat el que va imaginar Diderot a Les bijoux indiscrets: un cert mecanisme difícilment visible que fa parlar el sexe en una xerrameca quasi interminable. Som en una societat del sexe que parla.
M. Foucault, "Occident i la veritat del sexe", Le Monde, 5/11/1976 (reed. Dits et écrits III, pp. 101 i ss.).

[ ... ] no totes les parts de la nostra teoria han tingut el mateix destí. Les nocions, les formulacions i postulats purament psicològics de la psicoanàlisi sobre l'inconscient, la repressió, el conflicte patogen, el benefici de la "malaltia", els mecanismes de la formació de símptomes, etc., gaudeixen d'una acceptació creixent... [però] la seva insistència en la importància de la vida sexual per a totes les activitats humanes i el seu intent d'ampliar el concepte de sexualitat, ha constituït des de sempre el motiu més fort de resistència a la psicoanàlisi. En l'afany d'encunyar frases grandiloqüents, s'ha arribat a parlar del "pansexualisme" de la psicoanàlisi i a llançar-li l'absurd retret que ho explica "tot" a partir de la sexualitat.
S. Freud, del pròleg a la 4a edició (1920) de "Tres ensayos de teoría sexual".

El que sembla ser la llei de la naturalesa en l'home és que no hi ha en ell relació naturalment sexual. Però no vagin a dir que el sexe no és gens natural.
J. Lacan, Seminari XXIII: Le sinthome (18-11-1975).

SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi.

SEXE / DESIG

vs.

COS / PLAER
Foucault i la psicoanàlisi

conferències - debat

MIGUEL MOREY

i

MARÍA JOSÉ MUÑOZ

divendres, 27 de novembre de 2009

a les 20:00 hores.

PALAU ROBERT

Sala Cotxeres

Pg. de Gràcia, 107.

BCN

ENTRADA LLIURE

Organitza:

Espai Freud

Berlinès, 20.

08022 Barcelona

932116921

xoroi@xoroi.com

http://espaifreud.blogspot.com

Què no s'ha dit sobre aquesta societat burgesa, hipòcrita, gata maula, avara amb els seus plaers, caparruda en no voler i reconèixer-los, ni anomenar-los? Què és el que no s'ha dit sobre la més pesada herència que aquesta societat hauria rebut del cristianisme -el sexe- el pecat? I sobre la manera com en el segle XIX ha utilitzat aquesta herència amb finalitats econòmiques: el treball abans que el plaer, la reproducció de les forces abans que el pur dispensar les energies? I no era aquí l'essencial? I si hi hagués, en el centre de la 'política del sexe' engranatges molt diferents? No de rebuig i ocultació sinó d'incitació? I si el poder no tingués per funció essencial dir no, prohibir i censurar sinó lligar segons una espiral indefinida, la coerció, el plaer i la veritat? Imaginem tan sols el zel amb el que les nostres societats han multiplicat des de fa segles fins ara, les institucions destinades a extraure la veritat del sexe i que per això mateix produeixen un plaer específic [...] De Gerson a Freud s'ha edificat tota una lògica del sexe que ha organitzat la ciència del subjecte. Ens imaginem de bon grat pertànyer a un règim 'victorià'. Em sembla que el nostre regne és més aviat el que va imaginar Diderot a Les bijoux indiscrets: un cert mecanisme difícilment visible que fa parlar el sexe en una xerrameca quasi interminable. Som en una societat del sexe que parla.
M. Foucault, "Occident i la veritat del sexe", Le Monde, 5/11/1976 (reed. Dits et écrits III, pp. 101 i ss.).

[ ... ] no totes les parts de la nostra teoria han tingut el mateix destí. Les nocions, les formulacions i postulats purament psicològics de la psicoanàlisi sobre l'inconscient, la repressió, el conflicte patogen, el benefici de la "malaltia", els mecanismes de la formació de símptomes, etc., gaudeixen d'una acceptació creixent... [però] la seva insistència en la importància de la vida sexual per a totes les activitats humanes i el seu intent d'ampliar el concepte de sexualitat, ha constituït des de sempre el motiu més fort de resistència a la psicoanàlisi. En l'afany d'encunyar frases grandiloqüents, s'ha arribat a parlar del "pansexualisme" de la psicoanàlisi i a llançar-li l'absurd retret que ho explica "tot" a partir de la sexualitat.
S. Freud, del pròleg a la 4a edició (1920) de "Tres ensayos de teoría sexual".

El que sembla ser la llei de la naturalesa en l'home és que no hi ha en ell relació naturalment sexual. Però no vagin a dir que el sexe no és gens natural. J. Lacan, Seminari XXIII: Le sinthome (18-11-1975).

FOUCAULT, FILÒSOF DE LA SUBJECTIVITAT. CONFERÈNCIA DE MIGUEL MOREY

PRESENTACIÓN.
María José Muñoz

Esta conferencia está dentro del ciclo de “Subjectivitat y pensament contemporani” de l’Espai Freud y, realmente, tanto nuestro invitado, Miguel Morey, como el autor escogido por él, “Michel Foucault”, no podrían ser más acertados.

Como sabéis:

MIGUEL MOREY es catedrático de Filosofía de la Universitat de Barcelona, traductor e introductor de obras de G. Colli, G. Deleuze y M. Foucault, ensayista, autor, entre otros, de Los presocráticos; del mito al logos, Ed. Montesinos, El hombre como argumento (ed. Anthropos), Lectura de Foucault (1983), Camino de Santiago (1987), El orden de los acontecimientos (1988), Deseo de ser piel roja (1994, XXII Premio Anagrama de ensayo), Robert Wilson (2003), en colaboración con Carmen Pardo. Su último libro se titula: Pequeñas doctrinas de la soledad (2007). Así como autor de numerosos artículos, algunos recogidos en “Psiquemáquina” y otros en su último libro.
Tanto por los autores escogidos, o que lo han escogido a él, como por sus propias obras, su preocupación central y constante es el lugar en el que queda el sujeto, sobre todo, a partir de la razón moderna.

Es por esto que, desde mi punto de vista y a pesar de hacer una muy buena y difícil síntesis de la teoría foucaultiana en su libro “Lectura de Foucault” respecto al Saber, el título que ha puesto a esta conferencia, habla por sí mismo. Es, en última instancia, del sujeto respecto a sí mismo, al saber y a la verdad, de lo que se trata.

Y esto viene al hilo de otras lecturas, interpretaciones que se han hecho y se hacen de Michel Foucault. Podría decirse que hay, al menos, tantas interpretaciones como campos de estudio ha tomado Foucault en su recorrido teórico y dentro de cada una se multiplican, como si de un enjambre se tratara. Así ha quedado vinculado al mundo de la política, de la economía, de la filosofía, de la psicología, del derecho, etc, y en las últimas décadas a toda una serie de colectivos: teorías de “genero”, neofeminismo, teoria queer...Todos ellos han encontrado en él una explicación a los fenómenos del ámbito a los que se enfrentaban, e incluso han buscado un método operativo por el que poder cambiar algunos de estos fenómenos. Así a Michel Foucault se le ha vinculado con praxis como el marxismo, con formas de hacer propias del estructuralismo y también con el freudismo, Sin embargo él nunca se reconoció en ellos. Entonces ¿qué es lo que caracteriza a Michel Foucault?

Cuando Miguel me propuso poner el texto – palabras textuales - “hermoso (y enigmático) de Foucault, que ha servido de presentación, me preguntó ¿qué te parece? Y yo le dije me encanta y parece casi poético, aunque duro. Os lo leo:

"A los ojos de no se sabe cuál cultura futura - y que tal vez está ya muy próxima -, seremos aquellos que han aproximado al máximo estas dos frases nunca realmente pronunciadas, estas dos frases tan contradictorias e imposibles como el famoso "miento" y que designan ambas la misma autorreferencia vacía: "escribo" y "deliro". Figuraremos de este modo junto a otras mil culturas que aproximaron el "estoy loco" a un "soy una bestia", o "soy un dios", o "soy un signo", o incluso a un "soy una verdad", como fue el caso para todo el siglo XIX, hasta Freud. Y si esa cultura tiene afición por la historia, recordará que en efecto Nietzsche al volverse loco proclamó (era en 1887) que él era la verdad (por qué soy tan sabio, por qué soy tan inteligente, por qué escribo tan buenos libros, por qué soy una fatalidad); y que, menos de cincuenta años después, Roussel, en vísperas de su suicidio, escribió, en Comment j´ai écrit certains de mes livres, el relato, sistemáticamente emparejado, de su locura y de sus procedimientos de escritura. Y sin duda se extrañarán de que hayamos podido reconocer un parentesco tan extraño entre lo que, durante largo tiempo, fue temido como grito, y lo que, durante largo tiempo, fue esperado como canto." Michel Foucault, “La folie, l’absence d’oeuvre”, 1964 (Dits et Écrits I, Gallimard 419-20)

Poético, en la medida en que, cada una de su palabras y todas ellas juntas, nos permite evocar algo en cada uno de nosotros; esto si no fuera, porque, detrás de este enunciado se esconde todo un sistema conceptual muy particular, construido a base de invariantes muy singulares que cruzan y descruzan sus propias líneas divisorias, relaciones entre ellos que nos hablan de tiempos pulsativos, de pasados, que serán en tanto cuestionados por un futuro. Pero siempre con un hilo conductor:

“Lo que me interesa (...) son justamente las formas de racionalidad que el sujeto humano se aplica a sí mismo (...) la cuestión que yo me planteé era este: como se hace que el sujeto humano se dé a él mismo como objeto de saber posible, a través de que formas de racionalidad, a través de que condiciones históricas y finalmente a qué precio? Mi pregunta es: a qué precio el sujeto puede él decir la verdad sobre él mismo”. Michel Foucault (Dits et Ecrits”)




Grabación en audio de la conferencia de Miguel Morey (para escucharla, pulsar en play).
24 de Octubre de 2008, Palau Robert, Barcelona.
Acto organizado por Espai Freud

Conferència de MIGUEL MOREY

divendres, dia 24 d'octubre 2008
a les 20:00 hores

PALAU ROBERT
Passeig de Gràcia, 107.
BCN


MIGUEL MOREY

"FOUCAULT, FILÒSOF DE LA SUBJECTIVITAT"

Presenta i modera: María José Muñoz, psicoanalista.


Als ulls de no sé quina cultura futura -i potser és ja molt pròxima -, serem els que han apropat al màxim a aquestes dues frases mai realment pronunciades, aquestes dues frases tan contradictòries i impossibles com el famós «menteixo» i que designen totes dues la mateixa autoreferència buida: «escric» i «deliro». Figurarem així al costat de mil altres cultures que han apropat el «sóc boig» d’un «sóc un animal», o «sóc un déu», o «sóc un signe», o encara d’un «sóc una veritat», com va ser el cas per a tot el segle XIX, fins a Freud. I si aquesta cultura té gust per la història, recordarà en efecte que Nietzsche al tornar-se boig va proclamar (era el 1887) que ell era la veritat (per què sóc tan savi, per què en sé tant, per què escric tan bons llibres, per què sóc una fatalitat); i que, menys de cinquanta anys més tard, Roussel, poc abans del seu suïcidi, va escriure, en Comment j'ai écrit certains de mes livres, el relat, agermanat sistemàticament, de la seva bogeria i dels seus procediments d’escriptura. I es sorprendran sense cap dubte que hàgim pogut reconèixer un tan estrany parentiu entre allò que, durant molt de temps, va ser temut com a crit, i el que, durant molt de temps, va ser esperat com a cant.

Michel Foucault, “La folie, l’absence d’oeuvre”, 1964
(Dits et Écrits I, Gallimard 419-20)



A los ojos de no se sabe cuál cultura futura - y que tal vez está ya muy próxima -, seremos aquellos que han aproximado al máximo estas dos frases nunca realmente pronunciadas, estas dos frases tan contradictorias e imposibles como el famoso "miento" y que designan ambas la misma autorreferencia vacía: "escribo" y "deliro". Figuraremos de este modo junto a otras mil culturas que aproximaron el "estoy loco" a un "soy una bestia", o "soy un dios", o "soy un signo", o incluso a un "soy una verdad", como fue el caso para todo el siglo XIX, hasta Freud. Y si esa cultura tiene afición por la historia, recordará que en efecto Nietzsche al volverse loco proclamó (era en 1887) que él era la verdad (por qué soy tan sabio, por qué soy tan inteligente, por qué escribo tan buenos libros, por qué soy una fatalidad); y que, menos de cincuenta años después, Roussel, en vísperas de su suicidio, escribió, en Comment j´ai écrit certains de mes livres, el relato, sistemáticamente emparejado, de su locura y de sus procedimientos de escritura. Y sin duda se extrañarán de que hayamos podido reconocer un parentesco tan extraño entre lo que, durante largo tiempo, fue temido como grito, y lo que, durante largo tiempo, fue esperado como canto.

Michel Foucault, “La folie, l’absence d’oeuvre”, 1964
(Dits et Écrits I, Gallimard 419-20)

MIGUEL MOREY, catedràtic de Filosofía de la Universitat de Barcelona, traductor de G. Colli, G. Deleuze y M. Foucault, assagista, autor de Lectura de Foucault (1983), Camino de Santiago (1987), El orden de los acontecimientos (1988), Deseo de ser piel roja (1994, XXII Premio Anagrama de ensayo), Robert Wilson (2003), en col.laboració amb Carmen Pardo. El seu últim llibre: Pequeñas doctrinas de la soledad (2007).

Organitza:

ESPAI FREUD 2008 BCN


amb la col.laboració de:







i

EDITORIAL GEDISA

Subjectivitat i pensament contemporani: programació prevista per octubre - novembre 2008

CONFERÈNCIA DE MIGUEL MOREY: “Foucault, filòsof de la subjectivitat”.- 24 d'octubre, a les 20:00 hores. Palau Robert, Passeig de Gràcia, 107. Presenta: María José Muñoz.


MIRADA HANEKE.- Cicle retrospectiu de l’obra de Michael Haneke.- Novembre, Filmoteca de la Generalitat de Catalunya. Amb la col.laboració del Foro Cultural de Austria. De l'11 de novembre al 7 de desembre. Dia 4 de desembre, a les 19:00 hores, taula rodona sobre la seva obra amb la intervenció de Josep Casals, Josep Maria Català, Nora Catelli, Aureli Gràcia. Presenta: Daniela Aparicio.

PRE-ESTRENA DE “UNA CIERTA VERDAD”,
documental d’Abel Garcia Roure. Amb la presència de Josep Moya, assessor de la pel.lícula, Abel Garcia Roure, director i Pío Vernis, productor. Dissabte, dia 15 de novembre a les 10:00 hores a. m. CaixaForum. Places limitades. Imprescindible inscripció prèvia. (Per inscripcions: enviar nom i cognoms, adreça i número de telèfon mòbil a xoroi@xoroi.com. Posar en assumpte: "Una cierta verdad").





Informació:

ESPAI FREUD 2008 BCN
-Amics de la Llibreria Xoroi-
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
xoroi@xoroi.com
934185336