divendres, 22 d’octubre del 2010

PRIMER BORRADOR PARA UN CONSENSO A FAVOR DE UNA PSICOPATOLOGÍA CLÍNICA, QUE NO ESTADÍSTICA.


PRIMER BORRADOR PARA UN CONSENSO A FAVOR DE UNA PSICOPATOLOGÍA CLÍNICA, QUE NO ESTADÍSTICA.


Espai Freud convoca a todas las instituciones, asociaciones, colegios profesionales, centros de la red pública y privada, y a todos los profesionales en general, a debatir y posicionarnos a favor de un criterio de diagnosis clínica.

Aprovechando que en mayo-2013 entrará en vigor la nueva revisión del Manual Diagnóstico y Estadístico de los Desordenes Mentales (DSM), desde ahora y hasta esa fecha es el tiempo que se propone para llevar a cabo acciones y organizar debates sobre dos ejes centrales:

-Debatir sobre la utilidad clínica de una clasificación que, de revisión en revisión, ha ido perdiendo el saber de la Psicopatología Clásica.

-Consensuar un criterio clínico sobre las sintomatologías psíquicas.

El calendario que se propone es el siguiente:

-De aquí al inicio del 2011 enviar a Espai Freud (espaifreud@gmail.com) ideas y propuestas para confeccionar el escrito definitivo de la convocatoria a los debates que se proponen.

-Difundir el escrito definitivo a favor de una Psicopatología Clínica para recabar apoyos al debate, tanto a nivel estatal como internacional.

-Durante el primer semestre del 2011, los diferentes grupos e instituciones que se adhieran al manifiesto nos harán llegar sus propuestas de actos y debates, a fin de confeccionar un calendario de actividades a la manera de lo que hicimos durante el Any Freud.

-Durante el curso 2011-2012 se llevarán a cabo los debates programados.

-A finales del 2012 se llevará a cabo una Jornada final para exponer lo debatido en los diferentes grupos de trabajo y encontrar un consenso sobre los dos ejes de discusión que se proponen.

Transversalmente a los dos ejes de discusión citados, os convocamos a compartir el conocimiento clínico (logía) sobre el pathos (padecimiento sintomático, que no enfermedad) psíquico, y si este saber clínico nos autoriza a cuestionar la existencia de una salud psíquica, estadística o normativa, así como la impostura clínica e intelectual del desorden, trastorno, enfermedad mental.

Las clasificaciones internacionales ¿nos están causando más problemas que soluciones e impidiendo tratar lo posible?

Los tratamientos ¿sólo han ser paliativos para las consecuencias de la sintomatología psíquica y no para sus causas?

¿Ya nos va bien que en aras de la eficiencia se tienda -imponiéndose- al tratamiento único (terapias tipificadas para trastornos formateados), con el consiguiente menosprecio de las diferentes estrategias terapéuticas y la libertad de elección de los pacientes?

En definitiva, os convocamos a debatir sobre si las clasificaciones y los tratamientos pueden ser neutrales respecto a las teorías etiológicas, como se pretende, y al mismo tiempo ser neutrales a la ideología del control social e intereses extra clínicos.


Barcelona, a 20 de Octubre de 2010

ESPAI FREUD espaifreud@gmail.com

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Psicoanàlisi i literatura. Andreas Embirikos, alliberador de l'amor.



PSICOANÀLISI I LITERATURA

Andreas Embirikos, alliberador de l'amor




dijous, 21 d'octubre de 2010, a les 20:00 hores



Taula rodona amb la intervenció de



HELENA BADELL, filòloga i traductora

i

MIQUEL BASSOLS, psicoanalista.


amb la presència de Leonidas Embirikos, fill del poeta.


Presenta i modera: Francesc Garreta.




lloc:

REIAL ACADÈMIA DE BONES LLETRES
Carrer Bisbe Caçador, 3. (Plaça Sant Just)
Barcelona


organitza:



divendres, 8 d’octubre del 2010

Activitat inscrita en Espai Freud: Seminario sobre Las Pasiones


Seminario sobre Las Pasiones

ACTIVITAT INSCRITA EN ESPAI FREUD

El seminario ha definido su particular territorio en el análisis y la investigación de aquellos temas que se hallan en las fronteras del pensamiento psicoanalítico actual. Nuestra tarea de recuperación y rescate de cuestiones poco frecuentadas por la literatura teórica se centrará a partir del mes de octubre de este año en el estudio de Las Pasiones.


Imparteix el seminari

Dr. Adolfo BERENSTEIN. Psicoanalista


Lloc:

Centre Pompeia. Riera de Sant Miquel 1-bis de Barcelona.


Inici del seminari:

21 d’Octubre de 2010 a les 20:00 hores
Tercer dijous de cada mes a les 20:00 hores.

Entrada lliure



Organitza:


C.FRONTS és una entitat col.laboradora i de recolzament a Espai Freud

dimarts, 1 de juny del 2010

Periodisme i psicoanàlisi: Gravació filmada de la taula rodona



Ja és disponible la gravació de la taula rodona sobre periodisme i psicoanàlisi que, organitzada per Espai Freud, va tenir lloc al Col.legi de Periodistes de Catalunya l'11 de juny de 2009. L'acte va comptar amb la participació de Salvador Alsius (periodista), Joan Busquet (periodista) i Aureli Gràcia (psicoanalista). Va moderar la taula Josep Knobel Freud.



Per veure la resta d'intervencions, visiteu el canal d'Espai Freud a Youtube.
http://www.youtube.com/user/espaifreud

dijous, 27 de maig del 2010

ENVELLINT, intervenció del Dr. Marc Broggi

Taula rodona: Envellint, 25 de maig de 2010. Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud.


Moltes gràcies a Eileen Wieland per l’oportunitat de ser aquí i parlar de l’envelliment, que faré des de la Bioètica; és a dir, des de la reflexió crítica sobre el nostre comportament davant del vell, des de la reflexió sobre els valors que ens mouen.

En primer lloc s’ha de constatar que “els vells” no formen un grup homogeni, i que considerar-los englobats així, per l’edat, ja constitueix un abús. Comporta una desconsideració per a les persones concretes. És de fet un maltracte. La causa és el que Bernadette Puijalon qualifica de “operació diabòlica” de la societat, per la qual el vell, perquè va perdent una sèrie de qualitats ben valorades (joventut, capacitat de treball, etc), es veu relegat a ser un problema a solucionar o a gestionar. Deixa aleshores de ser mirat (admirat) com a persona, encara que sigui mantingut com a jubilat, i se’l tolera com a excedent, com a sobrevivent; és relegat de la vida col·lectiva, encara que sigui cuidat (potser ben cuidat) com si fos un malalt, amb solucions tècniques, residències...

Diem de seguida que no tot dèficit, limitació o disminució d’algunes facultats, és malaltia, malgrat la creixent i absurda medicalització de la vida (potser interessada). Hi pot haver salut en la vellesa, hi poden haver formes saludables d’envellir, fins i tot que poden millorar amb l’edat: en augmentar el coneixement d’un mateix, l’acceptació de les limitacions, l’alegria de continuar vivint amb un treball ja fet. No cal que esperem tampoc que això l’hagi de portar a la saviesa d’un pensador (és una altra trampa social: com a solució, facis pensador i savi, i així el tornaré a considerar); n’hi ha prou en que sigui pensatiu, raonablement modest i tolerant.

Es necessita un canvi de mirada, de més consideració, de més “mirament”: de més respecte a la persona concreta; a veure’l com a biografia i no només biologia, persona que ha tingut i té una vida i no només que ha envellit. A ser tractat amb més dignitat. Cal reservar el concepte de dignitat a aquesta relació de respecte. És digne perquè és persona i, com a tal, mereix respecte. Per això no ha de ser danyat o ofès; i ningú li pot treure aquesta dignitat des de fora. Si no se li dona el respecte que mereix, són els que no el respecten els que es fan indignes. I és la societat que ho permet, la que es fa indigne també. El vell perdut o abandonat, no perd la seva dignitat, com no la perd el jueu en un camp de concentració, o el palestí a Gaza. Hi ha una dignitat en el perdedor que no té l’èxit, en el vell que no té el jove encara, que té qui veu la injustícia que no té qui la consent. La societat és injusta amb el vell, i per tant indigne, quan creu que tractant bé el problema dels vells (el tractament del problema) no tracta bé les persones velles (el tracte de cadascú). Tractament i tracte, els dos són necessaris.

Al vell no se’l tracta bé quan se l’ofèn. Quan se’l jubila sense agrair-li res. Quan només se’l veu com a vell i queda despersonalitzat redera el seu cos decrèpit, quan se li parla de tu hi ell no vol, quan no se l’escolta el que voldria dir, quan se l’infantilitza. És a dir, quan se li nega la possibilitat de desenvolupar la seva autonomia.

El concepte d’autonomia per exemple, s’ha de saber contextualitzar. No és només triar ell sense influència, sinó aportar un món personal des del qual decidir què triar. No és només llibertat, sinó també participació. És autoconstrucció d’una vida, però també reconstrucció quan fa falta. I per això, és evident que potser li farà falta ajuda. Té dret a l’ajuda, i aquesta ha de ser respectuosa amb la construcció que hagi fet i amb el seu projecte; ha de ser prudent en no destruir, i pacient amb les seves limitacions. La vida de cadascú no s’ha de valorar des de fora per la seva utilitat, ni per la seva bellesa, sinó per la seva autenticitat, per ser humana, irrepetible.

Perquè a vegades, qui ajuda, limita. També altres vegades qui ajuda, queda limitat. És una relació conflictiva. Ni qui ajuda pot ser esclau de la construcció de l’altre, ni tampoc pot ser qui vulgui dirigir la construcció a partir d’aleshores.

Puijalon senyala molt bé que el contrari d’autonomia no és la dependència. Precisament qui és autònom, li agrada mantenir una sèrie de dependències al voltant que autònomament ha anat creant: amb objectes, rutines, relacions. Hi ha una dependència funcional i una altra decisional. La funcional (no poder caminar, ni poder fer el sopar, etc) no comporta en teoria i necessàriament l’altra (poder dir on vol anar, què vol sopar, etc). De fet, però, la influeix molt. El perill és que la solidaritat acabi sent domini (i en les residències, per exemple, segrest); que l’ajuda que se li dóna acabi fent-se a canvi de la seva submissió. És a dir, que de ser autor de l’obra de la pròpia vida, acabi sent objecte (objecte d’atencions i cures, això sí) però en l’obra d’un altre, en la vida del cuidador. El vell té por d’aquesta possibilitat. La preveu. (...)


Per seguir llegint: text complet.


ENVELLINT, intervenció de Silvia Viel

Taula rodona: ENVELLINT, 25 de maig de 2010, Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud


Quan preparava el contingut d'aquesta invitació a pensar junts al voltant de, com ha dit Eileen "L'aventura d'envellir" he seleccionat alguns punts que crec poden facilitar camins per compartir aquest tema.

I. L'envelliment com una fase del desenvolupament

Erikson va ser el primer psicoanalista que l'any 1950 va estendre el concepte de desenvolupament a l'adultesa amb els seus Vuit Edats de l'Home, considerant com un continu que abasta tota l'existència, des del naixement fins a la mort. En cadascuna d'aquestes fases la persona ha d'afrontar i dominar forces contràries que exigeixen una síntesi.

A la vellesa, el que es juga és la síntesi entre la integritat del jo i la desesperança .

Erikson designa "integritat del jo" a la seguretat acumulada per l'ésser humà respecte a l'harmonia i al significat, a la dignitat del propi estil de vida i al sentiment d'integració en la cultura.

La persona gran que, com diria Erikson, ha sabut cuidar i cuidar-se, adoptarà els seus triomfs i desil.lusions inherents al fet d'haver estat generador de productes i idees en un madurar gradual, juntament amb altres, al llarg de tot el seu cicle de vida. A aquest ideal és al que Erikson anomena "saviesa".

Per contra, la desesperança traduiria un malestar amb si mateix en forma de sentiments de frustració, desgana, dubte, vergonya, ineficàcia, culpa, soledat, desconfiança, por, tristesa ... i terror a la proximitat de la mort.

La perspectiva de desenvolupament es basa en quatre aspectes:

Ø L'acceptació del nou esquema corporal i la identitat de ser major.

Ø L'elaboració dels duels per la persona que un va ser i que no tornarà a ser mai més.

Ø L'acceptació del final de la vida.

Ø La reactivació de tota la problemàtica al voltant de la individuació i la dependència.

Amb la vellesa se sol produir un procés d'increment de la interioritat, de manera que, la mirada que va estar focalitzada a l'exterior passa a concentrar-se en el món interior. És un moment privilegiat d'introspecció, de balanç entre el que un va ser i el que és actualment. Aquesta interioritat implica un "repàs" per la història de vida, però també, una possibilitat de"re-escriptura" de la mateixa.

Una altra línia de pensament, complementària a l'anterior, suposaria reflexionar sobre:

II. L'envelliment com l'elaboració d'un dol

La vellesa es podria anomenar com la "edat dels dols" pel fet que són nombroses i constants les pèrdues de familiars, d'amics, i també les pèrdues de funcions o capacitats tant mentals com corporals.

Aquestes pèrdues que ocorren tan acceleradament en el temps, sobrecarreguen l'aparell mental i la seva elaboració constitueix una de les tasques específiques i fonamentals que ha de processar el psiquisme de la persona gran. Les respostes a aquestes situacions estan influenciades per les experiències prèvies i per la qualitat de les relacions que s'ha tingut anteriorment.

Podem dir que són nombroses les persones que envelleixen de manera satisfactòria. Tenen un concepte positiu de si mateixos, se senten estimades i valorades, es vinculen positivament amb els altres, tenen recursos interns suficients que els permet mantenir el desig de viure malgrat els canvis i les limitacions corporals.

Entre els que no envelleixen bé, hi ha qui se senten com algú que ha perdut el seu valor, manifestant un sentiment d'abandonament, apatia, desesperançats de la vida, amb dificultats en la regulació de l'autoestima.

La transformació que produeix l'envelliment remet, des del punt de vista psicològic al procés identificatori, perquè és necessari elaborar una nova representació d'un mateix. Per concebre envellint, cal donar per finalitzada la representació del jove que se'n va anar.

La persona gran, a més de la tasca constant d'elaborar els seus dols, ha de conservar un bon nivell d'autoestima. Per això ha de ser conscient dels recursos positius amb que encara compta, és a dir les capacitats que conserva, evitant sentir-se una ruïna sense valor

En aquest treball emocional d'acceptar alló que s´ha perdut i valorar alló que s´ha conservat es recorden, repeteixen i elaboren les experiències que han donat sentit a la vida personal.

Mentre que l'aparició de reminiscències, de records és un indicador de l'elaboració normal del dol , la nostàlgia suposa una tristesa dolorosa en recordar, En la qual el subjecte posa l'accent en el que no ha sigut assolit, en allò no aconseguit. L'ideal es presenta al subjecte com inabastable i així sorgeixen sentiments de culpabilitat i de frustració. La persona recorda amb dolor i experimentant un malestar.

Qui sóc ara? Què faré? Quant valc jo? són preguntes que inquieten i plantegen una recerca de sentit per a aquest temps que queda per viure.

La capacitat d'estimar i la capacitat de ser estimat són dues condicions bàsiques de la qualitat de vida de la persona gran. A la vellesa hi ha la capacitat d'estimar, sempre que es conservi la capacitat reparatòria, sempre que es mantingui el desig de la trobada amb els altres. Per tant el desig d'estimar no es perd amb l'edat si estima la vida. El perill és l'augment de l'egocentrisme com a reacció a les pèrdues biològiques i culturals. L'única impotència real és la manca de desig, de comptar amb l'altre.

Quan l'elaboració d'aquestes pèrdues no es realitza satisfactòriament es produeix un empobriment de la personalitat, que atempta contra la capacitat d'estimar, gaudir, de treballar, de comunicar, característiques associades a un bon envellir.

Cada societat determina la seva pròpia mirada sobre la vellesa i transmet els seus valors i models sobre la gent gran i sobre les pràctiques dels professionals que intervenim sobre elles. Per tant, envellir suposa un procés d'adaptació al món en el que a cada un li ha tocat viure.

III. L'envelliment com un procés d'adaptació

Revisem junts algunes de les característiques del moment social actual i la seva repercussió sobre la gent gran.

Amb l'augment del temps de vida, la vellesa no és un estat transitori previ a la mort, sinó un època de durada incerta i en augment. És això el que marca una diferència radical entre les imatges de vell que es van tenir en el passat i ser vell en la postmodernitat: la vellesa ja no és un estat de pas: sinó un lloc on es viu o es sobreviu segons sigui el cas.

Aquesta època de la postmodernitat ha estat anomenada "l'imperi de l'efímer" en al.lusió a la vertiginosa dels canvis, producte de la revolució tècnica i de la globalització econòmica. La velocitat, el soroll, la fugacitat dels fets i la pressa són característiques de la nostra forma de viure, com si la meta és acumular dades banals que ràpidament deixen de tenir sentit. Avui, ens preocupa allargar la vida i escurçar les circumstàncies.

Les relacions humanes són breus, i és difícil construir vincles. Més que relacionarse les persones es connecten, com circuits que s'encenen i s'apaguen, es connecten com les ordinadors, amb la llibertat de desconnectar en el moment en què es vulgui posar distància. S'han descobert formes de comunicar-se a distància, però això no ha aconseguit recuperar la proximitat amb l'altre. La idea fonamental és que avui es temen les relacions duradores en general. Hi ha por al compromís i els vincles entre les persones són fràgils. Només són simples "connexions". Les relacions són de tipus virtual, de fàcil accés i sortida. (...)


Per seguir llegint: text complet.



ENVELLINT, presentació d'Eileen Wieland




Taula rodona: ENVELLINT, dia 25 de maig 2010, Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC.


Presentació per Eileen Wieland, psicoanalista.


Aquest acte esta organitzat per Espai Freud.

Espai Freud és una agrupació de professionals psicoanalistes i d’altres disciplines, amb un projecte comú decidit a difondre i a donar a conèixer el pensament psicoanalític.

Ens anima el desig d’establir diàleg entre les diferents perspectives d’entendre el fet humà per un enriquiment mutu.

Avui ens reunim per debatre i reflexionar, entre tots, sobre el procés d’envelliment, què pot aportar l’ètica a la relació amb la persona gran i com entendre les transformacions psicològiques que es generen en aquest procés.

Teresa Pàmies titula un del seus llibres com “L’aventura d’envellir”.

Reflexionant sobre aquest títol, certament envellir és una aventura, una aventura entrant en un territori incert on hi ha quelcom d’inesperat, de diferent, de nou... és, en resum, la darrera etapa, l’etapa definitiva del nostre recorregut per aquest cicle vital.

A mesura que passen els anys, les nostres perspectives canvien. Entrem en una etapa on la consciència del temps es fa present amb més contundència. Pot ser que ja no hi hagi temps per alguns projectes, però si que n’hi ha per d’altres, potser més realistes, segurament més definits.

Cadascú viu d’una manera singular aquest procés. És el moment de recapitular, de mirar enrere per pensar en el futur.

Les circumstàncies actuals ens donen el privilegi de viure una vida més llarga. És, sens dubte, una nova oportunitat: Com diu George Eliott “Mai és tard per ser la persona que volies ser...

La vellesa no està relacionada amb l’edat cronològica, depèn de l’estat de salut física i mental. És conegut que un entorn amable de relacions significatives, augmenta la possibilitat d’una vellesa més satisfactòria.

La presència del final ens dóna sentit a cada episodi actual. No hi ha, ni hauria d’haver espai per l’avorriment.

L’ informació permet evitar el pànic a la vellesa.

No és només l’individu que es fa gran el que ha de processar les novetats que van succeint en el seu cos i en el seu estat d’ànim, sinó que l’entorn també ha d’aprendre, ha relacionar-se d’una altra manera, respectant l’autonomia sense condemnar-lo a un espai d’inutilitat i d’improductivitat.

Conèixer els processos mentals psicològics que succeeixen en l’interior de la persona gran, així com els que es donen en l’entorn més proper, son imprescindibles per afrontar de millor manera aquest procés.

La dificultat emocional d’anar assumint aquesta etapa, expressada a través de ressentiment, hostilitat, desconfiança o bé desànim, requereix una especial atenció per què aquest període pugui ser viscut amb la màxima confortabilitat possible.

La cultura occidental estigmatitza a la persona gran, tot i que hi ha signes de que, poc a poc, es va creant una cultura d’edats, a mesura que la població de gent gran es fa més present i visible .-

El prejudici més freqüent és associar la vellesa amb la malaltia i improductivitat, mentre que s’idealitza la joventut i la competència econòmica. És a dir, es dóna més importància als desavantatges, mentre que els beneficis són ignorats o minimitzats. (...)




Per seguir llegint: text complet.










dimecres, 26 de maig del 2010

Activitat inscrita a Espai Freud: Juan Carlos Volnovich. Nativos digitales Niñas y niños de la cibercultura.


ESCOLA DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA AMB NENS I ADOLESCENTS


Dirección: M.L.Siquier

Comisión Organizadora: J. Knobel , C. Blinder, C. León, G. Díaz, O. Mendiguren, D. Rodríguez, A. Podzamczer



Actividad inscrita en Espai Freud


SEMINARIO

(INCLUIDO EN EL MÁSTER DE IL3)



Nativos digitales.

Niñas y niños de la cibercultura.


.Reflexión sobre el impacto de las nuevas tecnologías en la constitución subjetiva y en el análisis de niñas y niños. Producción teórica y polémicas actuales.



Presentado por:

Juan Carlos Volnovich

Médico – Psicoanalista

Profesor de la facultad de Psicología de la Universidad de Buenos Aires.




Sábado 5 de junio de 2010 de 10:00 a 14:00h



Asistencia libre y gratuita. Confirmar asistencia.



Lugar : Rda. General Mitre, 203 1r 2a - 08023 Barcelona

Tel./Fax: 934340383 mailto:ecpna@mixmail.com www.ecpna.com

Horario de secretaria: De lunes a jueves 18-22H



ECPNA es una entidad colaboradora y de apoyo a Espai Freud




dimarts, 11 de maig del 2010

ENVELLINT

ENVELLINT

dimarts, 25 de maig, a les 20:00 hores


Amb la intervenció de


Marc Broggi, doctor en medicina

Silvia Viel, psicòloga clínica.

Coordina: Eileen Wieland, psicoanalista.


Lloc:

ACEC, Aula d'escriptors, carrer de la Canuda, 6, 5ª planta (edifici Ateneu Barcelonès).


ENTRADA LLIURE. Aforament limitat.


Organitza:


Informació:

Espai Freud

Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com
http://espaifreud.blogspot.com

El procés d'envelliment, experiència individual i intransferible, és part de l'evolució de la vida de l'ésser humà. A mesura que som conscients del viscut van sorgint noves necessitats i noves expectatives. És l'oportunitat de projectar-se cap a camins diferents, com donar coherència al viscut oferint la riquesa de l'experiència a les generacions que segueixen. Aprendre a ser gran és garantir la satisfacció íntima de la vida viscuda amb plenitud i amb sentit.

Quines són les propostes que la bioètica i la psicoanàlisi poden donar a aquest procés?

Mai no és massa tard per ser la persona que podries haver estat. (George Eliot)



dilluns, 10 de maig del 2010

Gravació de la taula rodona sobre el Tractament Ambulatori Involuntari (TAI)

Gravació de la taula rodona sobre l'intent d'incloure en el Codi Civil català  el Tractament Ambulatori Involuntari (TAI). L'acte va tenir lloc el 27 d'abril de 2010 a la Sala d'Actes  Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i va comptar amb les intervencions de Silvia Ventura (magistrada), Jordi Marfà (psiquiatre i psicoanalista) i Josep Moya (psiquiatre i psicoanalista). La presentació i coordinació va anar a càrrec de  Daniel Cañero (psicoanalista).







Per escoltar-lo, premeu play

dissabte, 24 d’abril del 2010

Gravació de la taula rodona "Amor cortès, una poètica del desig"

Gravació de la taula rodona "Amor Cortès, una poètica del desig"  que va tenir lloc el dia 21 d'abril a la Sala de Professors de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. L'acte va comptar amb la participació de Rithée Cevasco (psicoanalista) i Raffaele Pinto (professor de literatura italiana a la UB).Va coordinar la taula Jose Hernández (llicenciat en filologia italiana). 




              Per escoltar-lo, premeu play


dilluns, 19 d’abril del 2010

Actividad inscrita en Espai Freud. Presentación del libro Ensayo sobre el pensamiento sutil.

PRESENTACIÓN DEL LIBRO

Ensayo sobre el pensamiento sutil.
La cuestión de la causalidad. La causalidad en cuestión.


Autor: Juan Carlos De Brasi





Presentación a cargo de: Mª del Mar Martín (Psicoanalista) y Fabián Ortiz (Periodista y Psicoterapeuta)

VIERNES 23 DE ABRIL A LAS 20:30

Lugar: Aulario del EPBCN, C/ Balmes 32, 2º 1ª Barcelona

Organiza: Espacio Psicoanalítico de Barcelona

ACTIVIDAD INSCRITA EN EL ESPAI FREUD



La trilogía, forjada durante largo tiempo, comenzó con La explosión del sujeto y continuó con La problemática de la subjetividad, culminando con este ensayo. No existe una articulación temática, sino conexiones manifiestas e imperceptibles entre los diferentes textos. El movimiento final – desde el cual toma sentido el comienzo – es un retorno diferenciado a un punto de inflexión, donde aguarda una ética para ser elucidada.

La explosión del sujeto, trató de llevar hasta su frontera, a menudo forzándolo desde dentro, el discurso freudiano para hacerle decir lo que no quiso, ni pudo o no alcanzó a decir. La idea fue seguir la marcha de su pensamiento sobre las masas para arribar a un puerto fuera de itinerario, el desfondamiento del sujeto clásico. Con su alocución finaliza un movimiento comenzado un siglo atrás.

Entonces, queda de ese modo, facilitado el pasaje a La problemática de la subjetividad. Un ensayo, una conversación.

Ella deambula por una rigurosa imbricación de cuestiones. Cada una avanza según su ritmo y peculiaridades, sin que ninguna definición congele sus desarrollos.

El encadenamiento de cuestiones finalmente se resuelve en un concepto de subjetividad que rehuye lo obvio y rechaza toda duplicidad. Es la conclusión obligada, impulsada por el orden secuencial.

Ahora cabe la re-unión que da paso, entonces, a un concepto de subjetividad como el desplegado en la Problemática; subjetividad que debía ser llevada hasta sus propios límites. Ahí toma el relevo Ensayo sobre el pensamiento sutil. La cuestión de la causalidad, la causalidad en cuestión, que emprende una tarea sin precedentes que se hayan ocupado expresamente de los asuntos trabajados en el libro. Ella consiste en deslindar la causalidad de la determinación, y en someter ésta a la herida íntima o desterminación que no le permite cicatrizar.

La exploración avanza mediante una elucidación crítica propositiva.

A ella se pliega una dramática de las afecciones conceptuales (como le gusta llamarla al autor). Por ella la manifestación de los olvidos, censuras, omisiones, exclusiones y demás procesos, juegan como condiciones de emergencia y formulación de una ética que bullía en el magma de lo soterrado.

Con esos vehículos por distintas vías, se accede a una compleja y ramificada ética de la responsabilidad (ya desentendida de nociones como “carga”, “culpa”, “sacrificio”, “causa de…” y otras virtudes teologales) valorada como el acto mismo por el cual un sujeto se convierte en singularmente colectivo.



dimarts, 13 d’abril del 2010

Dimarts, 27 d'abril: Taula rodona sobre el Tractament Ambulatori Involuntari (TAI)

TAULA RODONA

sobre l'intent d'incloure en el Codi Civil català el


TRACTAMENT AMBULATORI INVOLUNTARI (TAI)


dimarts, 27 d’abril 2010 a les 20:00 hores

amb la participació de

SILVIA VENTURA, magistrada


JORDI MARFÀ, psiquiatre, psicoanalista.


JOSEP MOYA, psiquiatre, psicoanalista.


Presenta i modera: Daniel Cañero, psicoanalista.



organitza:







lloc:

Sala d’Actes Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

Carrer Rocafort, 129.

Barcelona


informació:

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com


amb la col.laboració de

COL.LEGI OFICIAL DE PSICÒLEGS DE CATALUNYA

dimecres, 31 de març del 2010

Amor cortés, una poética del deseo

   Amor cortés, 
 una poética del deseo



Mesa Redonda

Miércoles 21de abril de 2010

18 horas

En la sala de profesores de la Facultad de Filología de la Universidad de Barcelona 

(5º piso del edificio Josep Carner, anexo al edificio histórico-Aribau 2-8)

Participan:

Rithée Cevasco 
(psicoanalista) con "La estrategia de la espera"

Raffaele Pinto 
(profesor de literatura italiana en la UB) con "El triangulo Cortés"

Coordina: Jose Hernández (licenciado en filología italiana)

La literatura trovadoresca supuso, desde sus primeras manifestaciones, un cambio fundamental  en relación a la expresión poética  y sus consecuencias. Desde la elección de la lengua vulgar (asumiendo de este modo el lenguaje materno como vehículo de expresión), a la subversión que suponía la reivindicación positiva  del amor hereos (considerado por  la tradición médica  una forma de enfermiza  melancolía), puesta de manifiesto en la constante sobredimensión erótica de la amada, los trovadores fundaron una poética, el amor cortés o fin'amor, en la que el deseo se constituye como eje principal de la experiencia literaria, propiciando así una  transformación  radical en la mentalidad de los europeos  y en la literatura que en ellos se inspiró. El estrecho vínculo que el psicoanálisis establece entre la interpretación de la cultura (en modo particular de la literatura) y  la interpretación del deseo implícita en su discurso, nos  llevan a proponer un encuentro que nos permita dilucidar, a partir de la confrontación  entre las perspectivas histórica y psicoanalítica, cuestiones de orden cultural y antropológico que sobrepasan la dimensión meramente literaria.

                                                                            







dimarts, 9 de febrer del 2010

TRACTAMENT AMBULATORI INVOLUNTARI (TAI). Recollida de signatures contra la inclusió d'aquesta mesura en el Codi Civil Català.

No al Tractament Ambulatori Involuntari (TAI)


Mitjançant el present escrit, els professionals sotasignats, volem expressar el nostre rebuig del Tractament Ambulatori Involuntari (TAI) i, per tant, de la seva inclusió en el nou Codi Civil de Catalunya.

Considerem que el TAI va en contra de la Declaració dels Drets humans i de la Salut Mental de la Federació Mundial de la Salut Mental: «Els drets fonamentals dels éssers humans designats o diagnosticats, tractats o definits com a mental o emocionalment malalts o pertorbats, seran idèntics als drets de la resta dels ciutadans. Comprenen el dret a un tractament no obligatori, digne, humà i qualificat, amb accés a la tecnologia mèdica, psicològica i social indicada...»

Considerem que per als casos -greus i urgents- que es descriuen en l'avantprojecte de Llei, ja existeix el recurs de l'internament psiquiàtric involuntari.

Considerem que aquells casos en els quals es vol prevenir l'ingrés o reingrés involuntari poden ser tractats en igualtat de drets i obligacions, com la resta de malalts, mitjançant l'article 11 de Llei d'Autonomia del Pacient.

Considerem que els casos difícils per als quals es proposa el TAI, així com la resta de casos de S.M. no necessiten altres obligacions sinó una major assistència, que s’obtindria mitjançant el desenvolupament de l'article 20 de la Llei General de Sanitat.

Considerem que el TAI:

-Trenca el criteri d'igualtat entre els malalts.

-Impedeix l'aliança terapèutica i la transferència professional.

-Propicia com a únic tractament el farmacològic (injectable retard).


La nostra negativa al TAI es basa en que:

-El tractament és un dret no una obligació.

-Ni la responsabilitat clínica ni la responsabilitat política d'adequar els recursos professionals a les necessitats assistencials no s’han de judicialitzar en perjudici dels drets dels pacients.

-Els nostres recursos professionals per a l'assistència en S.M. continuen estant molt per sota de la mitjana europea.

Mitjana de professionals per cada 100.000 habitants // Mitjana Europea

Infermers especialitzats en Salud Mental 9,9 // 37,8

Psicòlegs 4,3 // 18

Psiquiatres 6,5 // 11,1

Treballadors Socials 1,9 // 44,7


Els professionals sotasignats s'uneixen al rebuig del TAI que en dues ocasions ja va ser acordat en el Congrés dels Diputats, impedint que s'inclogués en la Llei de Jurisdicció Voluntària i en la Llei d'Enjudiciament Civil, i a l'exigència d'eliminar el paràgraf 5 de l'article 212-2 del nou Codi Civil Catalunya, que ja han expressat les associacions següents:


- Federació catalana d'associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental.
- AEN. Asociación Española de Neuropsiquiatría.
- AEN- Catalunya
- l’Associació Catalana de Professionals de S.M.
- Fòrum d’iniciatives assistencials i de gestió en S.M. a Catalunya
- FCCSM. Fundació Congrès Català de S.M.
- FCCSM. Comité d’Ètica Assistencial.
- Coordinadora de CSMA de Catalunya
- Síndic de Greuges de Catalunya.
- Defensor del Pueblo
- ADEMM Usuaris de Salut Mental de Catalunya
- Umbral. Red de Asistencia Psi.
- ECPNA , Escola de Clínica Psicoanalítica amb nens i adolescents.
- KUR KLINIKUM
- Plataforma Psicoanàlisi Segle XXI
- Aula de psicoanálisis.
- Asociación Socio Cultural Radio Nikosia.
- Escuela Española de Psicoterapia y Psicoanálisis.
- FILIUM. Asociación para la prevención del maltrato en el niño.
- Plataforma Internacional contra la Medicalización de la Infancia.
- Fundació Els Tres Turons.
- CIPAIS, equip clínic.
- Col.legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
- Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
- Col.legi Oficial d'Infermeria de Barcelona.
- Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).



SIGNATURES

NOM I COGNOMS ---- DNI ---------- PROFESSIÓ

enviar les dades a espaifreud@gmail.com


_______________________________________________________________________


NO AL TRATAMIENTO AMBULATORIO INVOLUNTARIO (TAI)



Mediante el presente escrito, los profesionales abajo firmantes, queremos expresar nuestro rechazo al Tratamiento Ambulatorio Involuntario (TAI) y, por lo tanto, a su inclusión en el nuevo Codi Civil de Catalunya.

Consideramos que el TAI va en contra de la Declaración de los Derechos humanos y de la Salud Mental de la Federación Mundial de la Salud Mental: «Los derechos fundamentales de los seres humanos designados o diagnosticados, tratados o definidos como mental o emocionalmente enfermos o perturbados, serán idénticos a los derechos del resto de los ciudadanos. Comprenden el derecho a un tratamiento no obligatorio, digno, humano y cualificado, con acceso a la tecnología médica, psicológica y social indicada...»

Consideramos que para los casos -graves y urgentes- que se describen en el anteproyecto de Ley, ya existe el recurso del internamiento psiquiátrico involuntario.

Consideramos que aquellos casos en los que se quiere prevenir el ingreso o reingreso involuntario pueden ser tratados en igualdad de derechos y obligaciones, como el resto de enfermos, mediante el artículo 11 de Ley de Autonomía del Paciente.

Consideramos que los casos difíciles para los que se propone el TAI, así como el resto de casos de S.M., no necesitan más obligaciones sino una mayor asistencia, la que obtendría mediante el desarrollo del artículo 20 de la Ley General de Sanidad.

Consideramos que el TAI:
- Rompe el criterio de igualdad entre los enfermos.
- Impide la alianza terapéutica y la transferencia profesional.
- Propicia como único tratamiento el farmacológico (inyectable retard).

Nuestra negativa al TAI se basa en que:

- El tratamiento es un derecho, no una obligación.
- Ni la responsabilidad clínica, ni la responsabilidad política de adecuar los recursos profesionales a las necesidades asistenciales, deben judicializarse en perjuicio de los derechos de los pacientes.
- Nuestros recursos profesionales para la asistencia en S.M. siguen estando muy por debajo de la media europea.


Media de profesionales por cada 100.000 habitantes // Media europea
Enfermeros especializados en salud mental 9,9 // 37,8

Psicólogos 4,3 // 18

Psiquiatras 6,5 // 11,1

Trabajadores Sociales 1,9 // 44,7


Los profesionales abajo firmantes se unen al rechazo del TAI que en dos ocasiones ya fue acordado en el Congreso de los Diputado, impidiendo que se incluyera en la Ley de Jurisdicción Voluntaria y en la Ley de Enjuiciamiento Civil, y a la exigencia de eliminar el parágrafo 5 del artículo 212-2 del nuevo Codi Civil Catalunya, que ya han expresado las siguientes asociaciones:

- Federació catalana d'associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental.
- AEN. Asociación Española de Neuropsiquiatría.
- AEN- Catalunya
- l’Associació Catalana de Professionals de S.M.
- Fòrum d’iniciatives assistencials i de gestió en S.M. a Catalunya
- FCCSM. Fundació Congrès Català de S.M.
- FCCSM. Comité d’Ètica Assistencial.
- Coordinadora de CSMA de Catalunya
- Síndic de Greuges de Catalunya.
- Defensor del Pueblo
- ADEMM Usuaris de Salut Mental de Catalunya
- Umbral. Red de Asistencia Psi.
- ECPNA , Escola de Clínica Psicoanalítica amb nens i adolescents.
- KUR KLINIKUM
- Plataforma Psicoanàlisi Segle XXI
- Aula de psicoanálisis.
- Asociación Socio Cultural Radio Nikosia.
- Escuela Española de Psicoterapia y Psicoanálisis.
- FILIUM. Asociación para la prevención del maltrato en el niño.
- Plataforma Internacional contra la Medicalización de la Infancia.
- Fundació Els Tres Turons.
- CIPAIS, equip clínic.
- Col.legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
- Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
- Col.legi Oficial d'Infermeria de Barcelona.
- Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).



FIRMAS

NOMBRE Y APELLIDOS ------ DNI -------- PROFESION

enviar los datos a espaifreud@gmail.com

dimarts, 19 de gener del 2010

Actividad Inscrita en Espai Freud: Homenaje de un psicoanalista a Claude Lévi-Strauss








12 febrero 2010 - 19:30


Homenaje de un psicoanalista a Claude Lévi-Strauss
Markos Zafiropulos


M.Z., autor de numerosas publicaciones, entre otras Lacan y las ciencias sociales y Lacan y Lévi-Strauss, es psicoanalista y sociólogo. Director de investigación en el CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique - France). Docente en la Ecole Doctorale Recherche en Psychanalyse de la Universidad París VII. Analyste Membre d’Espace analytique (AMEa), asociación psicoanalítica francesa. Miembro de P&S (Centro de Investigación - Psicoanálisis y Sociedad).
conferencia


Arqueología Psicoanalítica: Lacan con Lévi-Strauss


MZ pondrá de relieve la manera en que el retorno a Freud de J. Lacan se realiza pasando por la obra de Lévi-Strauss. Deuda a veces silenciada en el campo psicoanalítico. Con este análisis MZ pone el acento sobre la necesidad de articular el psicoanálisis con las Ciencias Sociales, única manera de legitimar los diagnósticos que se formulan respecto al estado actual de la civilización y la necesidad de sostenerlos a partir del análisis de coyunturas especificas.

Reconocer en la herencia de Lacan aquellos puntos específicos que corresponden a Lévi-Strauss permite progresar en el análisis de una filiación de la que depende, para muchos psicoanalistas, el tratamiento clínico del síntoma en su momento singular y colectivo.

Esta conferencia está dirigida muy particularmente a todos aquellos que ocupándose de las Ciencias Sociales (sociólogos, antropólogos, historiadores...) no dejan de lado en su análisis de lo colectivo la especificidad de la dinámica inconsciente, a la vez que apunta a sensibilizar a psicólogos y psicoanalistas en la necesidad de no descuidar los aportes de estas ciencias, condición necesaria para mantener al psicoanálisis a la altura de su época y evitar los diagnósticos apresurados sobre el estado actual dicho postmoderno de nuestras sociedades occidentales que hacen hincapié, entre otras cosas, en la finalización de los grandes relatos, la caída de los ideales, la crisis de autoridad con la consabida invocación del declive de la figura paterna y el cortejo de malestares que arrastran.
en el Centre de Cultura  Contemporània de Barcelona





Montalegre, 5 - 08001 Barcelona - http://www.cccb.org





Con la colaboración de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura.




Presentación de su libro (ediciones S&P)

Se dice que dijeron de lo social... Freud y Lacan,
5 ensayos de Antropología Psicoanalítica.



Es una entidad colaboradora y de apoyo a: