dilluns, 7 de desembre de 2009

Gravació del diàleg-conferència SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi.




Gravació del diàleg-conferència SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi que, organitzat per l'Espai Freud, va tenir lloc el passat 27 de novembre al Palau Robert de Barcelona entorn de l'obra de Foucault i la seva relació amb la psicoanàlisi.


L'Acte va comptar amb les intervencions de Miguel Morey (filòsof) i María José Muñoz (psicoanalista).




Per escoltar-lo, premeu play



* * * * * *
Què no s'ha dit sobre aquesta societat burgesa, hipòcrita, gata maula, avara amb els seus plaers, caparruda en no voler i reconèixer-los, ni anomenar-los? Què és el que no s'ha dit sobre la més pesada herència que aquesta societat hauria rebut del cristianisme -el sexe- el pecat? I sobre la manera com en el segle XIX ha utilitzat aquesta herència amb finalitats econòmiques: el treball abans que el plaer, la reproducció de les forces abans que el pur dispensar les energies? I no era aquí l'essencial? I si hi hagués, en el centre de la 'política del sexe' engranatges molt diferents? No de rebuig i ocultació sinó d'incitació? I si el poder no tingués per funció essencial dir no, prohibir i censurar sinó lligar segons una espiral indefinida, la coerció, el plaer i la veritat? Imaginem tan sols el zel amb el que les nostres societats han multiplicat des de fa segles fins ara, les institucions destinades a extraure la veritat del sexe i que per això mateix produeixen un plaer específic [...] De Gerson a Freud s'ha edificat tota una lògica del sexe que ha organitzat la ciència del subjecte. Ens imaginem de bon grat pertànyer a un règim 'victorià'. Em sembla que el nostre regne és més aviat el que va imaginar Diderot a Les bijoux indiscrets: un cert mecanisme difícilment visible que fa parlar el sexe en una xerrameca quasi interminable. Som en una societat del sexe que parla.
M. Foucault, "Occident i la veritat del sexe", Le Monde, 5/11/1976 (reed. Dits et écrits III, pp. 101 i ss.).

[ ... ] no totes les parts de la nostra teoria han tingut el mateix destí. Les nocions, les formulacions i postulats purament psicològics de la psicoanàlisi sobre l'inconscient, la repressió, el conflicte patogen, el benefici de la "malaltia", els mecanismes de la formació de símptomes, etc., gaudeixen d'una acceptació creixent... [però] la seva insistència en la importància de la vida sexual per a totes les activitats humanes i el seu intent d'ampliar el concepte de sexualitat, ha constituït des de sempre el motiu més fort de resistència a la psicoanàlisi. En l'afany d'encunyar frases grandiloqüents, s'ha arribat a parlar del "pansexualisme" de la psicoanàlisi i a llançar-li l'absurd retret que ho explica "tot" a partir de la sexualitat.
S. Freud, del pròleg a la 4a edició (1920) de "Tres ensayos de teoría sexual".

El que sembla ser la llei de la naturalesa en l'home és que no hi ha en ell relació naturalment sexual. Però no vagin a dir que el sexe no és gens natural.
J. Lacan, Seminari XXIII: Le sinthome (18-11-1975).


2 comentaris:

Vicent Adsuara i Rollan ha dit...

L'ésser humà és un ens de desig, de vida i de mort, i com a tal de sexe també, certament.
Hem de salvar la psicoanàlisi per a que tinga i tinguem un lloc on poder exercir la nostra llibertat sense que hi haja qui ens negue la possibilitat dels nostres discursos, aquesta crec que és la raó de la defensa de la psicoanàlisi i de la psicoanàlisi mateixa, salvar un cau per al desig a la Història, o el que en resta. De fet la psicoanàlisi sempre ha xocat, és més, la pansexualitat de que parlava Freud sempre ha xocat contra la culpa inherent a tota societat, només els iniciats a la psicoanàlisi com si d'una filosofia oriental es tractara, hem sabut crear espais de transgresió, de llibertat, no hem intentat religionitzar la psicoanàlisi ni crear una política psicoanalítica ni un estat psicoanalític sinó tenir un lloc on viure en aquest món ple de tot el que hi ha, perquè sincerament ens conforma a nosaltres el forner de la cantonada, el filòsof kantià, el notari del barri com també el teòleg més bibliòfil, de fet el germà de Lacan era teòleg, i en alguna cosa hi va influir.
Bé els deixe ja ho heu vist, no amb la vehemència de Foucault però si amb una mica de discurs de l'analista que aspire a mantenir si la meua realitat no em canvia. Una forta abraçada a tots els membres del bloc i fins una altre article.

Anònim ha dit...

Hola,

malauradament, resulta que la gravació de la conferencia no es pot escoltar.

Seria fantàstic si puguessiu tornar a penjar el fitxer en algun lloc i actualitzar l'entrada del blog. D'altra manera, una llàstima perdre-s'ho per qui no ha pogut presenciar-hi.

Gràcies!