dijous, 27 de maig del 2010

ENVELLINT, intervenció del Dr. Marc Broggi

Taula rodona: Envellint, 25 de maig de 2010. Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud.


Moltes gràcies a Eileen Wieland per l’oportunitat de ser aquí i parlar de l’envelliment, que faré des de la Bioètica; és a dir, des de la reflexió crítica sobre el nostre comportament davant del vell, des de la reflexió sobre els valors que ens mouen.

En primer lloc s’ha de constatar que “els vells” no formen un grup homogeni, i que considerar-los englobats així, per l’edat, ja constitueix un abús. Comporta una desconsideració per a les persones concretes. És de fet un maltracte. La causa és el que Bernadette Puijalon qualifica de “operació diabòlica” de la societat, per la qual el vell, perquè va perdent una sèrie de qualitats ben valorades (joventut, capacitat de treball, etc), es veu relegat a ser un problema a solucionar o a gestionar. Deixa aleshores de ser mirat (admirat) com a persona, encara que sigui mantingut com a jubilat, i se’l tolera com a excedent, com a sobrevivent; és relegat de la vida col·lectiva, encara que sigui cuidat (potser ben cuidat) com si fos un malalt, amb solucions tècniques, residències...

Diem de seguida que no tot dèficit, limitació o disminució d’algunes facultats, és malaltia, malgrat la creixent i absurda medicalització de la vida (potser interessada). Hi pot haver salut en la vellesa, hi poden haver formes saludables d’envellir, fins i tot que poden millorar amb l’edat: en augmentar el coneixement d’un mateix, l’acceptació de les limitacions, l’alegria de continuar vivint amb un treball ja fet. No cal que esperem tampoc que això l’hagi de portar a la saviesa d’un pensador (és una altra trampa social: com a solució, facis pensador i savi, i així el tornaré a considerar); n’hi ha prou en que sigui pensatiu, raonablement modest i tolerant.

Es necessita un canvi de mirada, de més consideració, de més “mirament”: de més respecte a la persona concreta; a veure’l com a biografia i no només biologia, persona que ha tingut i té una vida i no només que ha envellit. A ser tractat amb més dignitat. Cal reservar el concepte de dignitat a aquesta relació de respecte. És digne perquè és persona i, com a tal, mereix respecte. Per això no ha de ser danyat o ofès; i ningú li pot treure aquesta dignitat des de fora. Si no se li dona el respecte que mereix, són els que no el respecten els que es fan indignes. I és la societat que ho permet, la que es fa indigne també. El vell perdut o abandonat, no perd la seva dignitat, com no la perd el jueu en un camp de concentració, o el palestí a Gaza. Hi ha una dignitat en el perdedor que no té l’èxit, en el vell que no té el jove encara, que té qui veu la injustícia que no té qui la consent. La societat és injusta amb el vell, i per tant indigne, quan creu que tractant bé el problema dels vells (el tractament del problema) no tracta bé les persones velles (el tracte de cadascú). Tractament i tracte, els dos són necessaris.

Al vell no se’l tracta bé quan se l’ofèn. Quan se’l jubila sense agrair-li res. Quan només se’l veu com a vell i queda despersonalitzat redera el seu cos decrèpit, quan se li parla de tu hi ell no vol, quan no se l’escolta el que voldria dir, quan se l’infantilitza. És a dir, quan se li nega la possibilitat de desenvolupar la seva autonomia.

El concepte d’autonomia per exemple, s’ha de saber contextualitzar. No és només triar ell sense influència, sinó aportar un món personal des del qual decidir què triar. No és només llibertat, sinó també participació. És autoconstrucció d’una vida, però també reconstrucció quan fa falta. I per això, és evident que potser li farà falta ajuda. Té dret a l’ajuda, i aquesta ha de ser respectuosa amb la construcció que hagi fet i amb el seu projecte; ha de ser prudent en no destruir, i pacient amb les seves limitacions. La vida de cadascú no s’ha de valorar des de fora per la seva utilitat, ni per la seva bellesa, sinó per la seva autenticitat, per ser humana, irrepetible.

Perquè a vegades, qui ajuda, limita. També altres vegades qui ajuda, queda limitat. És una relació conflictiva. Ni qui ajuda pot ser esclau de la construcció de l’altre, ni tampoc pot ser qui vulgui dirigir la construcció a partir d’aleshores.

Puijalon senyala molt bé que el contrari d’autonomia no és la dependència. Precisament qui és autònom, li agrada mantenir una sèrie de dependències al voltant que autònomament ha anat creant: amb objectes, rutines, relacions. Hi ha una dependència funcional i una altra decisional. La funcional (no poder caminar, ni poder fer el sopar, etc) no comporta en teoria i necessàriament l’altra (poder dir on vol anar, què vol sopar, etc). De fet, però, la influeix molt. El perill és que la solidaritat acabi sent domini (i en les residències, per exemple, segrest); que l’ajuda que se li dóna acabi fent-se a canvi de la seva submissió. És a dir, que de ser autor de l’obra de la pròpia vida, acabi sent objecte (objecte d’atencions i cures, això sí) però en l’obra d’un altre, en la vida del cuidador. El vell té por d’aquesta possibilitat. La preveu. (...)


Per seguir llegint: text complet.


ENVELLINT, intervenció de Silvia Viel

Taula rodona: ENVELLINT, 25 de maig de 2010, Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud


Quan preparava el contingut d'aquesta invitació a pensar junts al voltant de, com ha dit Eileen "L'aventura d'envellir" he seleccionat alguns punts que crec poden facilitar camins per compartir aquest tema.

I. L'envelliment com una fase del desenvolupament

Erikson va ser el primer psicoanalista que l'any 1950 va estendre el concepte de desenvolupament a l'adultesa amb els seus Vuit Edats de l'Home, considerant com un continu que abasta tota l'existència, des del naixement fins a la mort. En cadascuna d'aquestes fases la persona ha d'afrontar i dominar forces contràries que exigeixen una síntesi.

A la vellesa, el que es juga és la síntesi entre la integritat del jo i la desesperança .

Erikson designa "integritat del jo" a la seguretat acumulada per l'ésser humà respecte a l'harmonia i al significat, a la dignitat del propi estil de vida i al sentiment d'integració en la cultura.

La persona gran que, com diria Erikson, ha sabut cuidar i cuidar-se, adoptarà els seus triomfs i desil.lusions inherents al fet d'haver estat generador de productes i idees en un madurar gradual, juntament amb altres, al llarg de tot el seu cicle de vida. A aquest ideal és al que Erikson anomena "saviesa".

Per contra, la desesperança traduiria un malestar amb si mateix en forma de sentiments de frustració, desgana, dubte, vergonya, ineficàcia, culpa, soledat, desconfiança, por, tristesa ... i terror a la proximitat de la mort.

La perspectiva de desenvolupament es basa en quatre aspectes:

Ø L'acceptació del nou esquema corporal i la identitat de ser major.

Ø L'elaboració dels duels per la persona que un va ser i que no tornarà a ser mai més.

Ø L'acceptació del final de la vida.

Ø La reactivació de tota la problemàtica al voltant de la individuació i la dependència.

Amb la vellesa se sol produir un procés d'increment de la interioritat, de manera que, la mirada que va estar focalitzada a l'exterior passa a concentrar-se en el món interior. És un moment privilegiat d'introspecció, de balanç entre el que un va ser i el que és actualment. Aquesta interioritat implica un "repàs" per la història de vida, però també, una possibilitat de"re-escriptura" de la mateixa.

Una altra línia de pensament, complementària a l'anterior, suposaria reflexionar sobre:

II. L'envelliment com l'elaboració d'un dol

La vellesa es podria anomenar com la "edat dels dols" pel fet que són nombroses i constants les pèrdues de familiars, d'amics, i també les pèrdues de funcions o capacitats tant mentals com corporals.

Aquestes pèrdues que ocorren tan acceleradament en el temps, sobrecarreguen l'aparell mental i la seva elaboració constitueix una de les tasques específiques i fonamentals que ha de processar el psiquisme de la persona gran. Les respostes a aquestes situacions estan influenciades per les experiències prèvies i per la qualitat de les relacions que s'ha tingut anteriorment.

Podem dir que són nombroses les persones que envelleixen de manera satisfactòria. Tenen un concepte positiu de si mateixos, se senten estimades i valorades, es vinculen positivament amb els altres, tenen recursos interns suficients que els permet mantenir el desig de viure malgrat els canvis i les limitacions corporals.

Entre els que no envelleixen bé, hi ha qui se senten com algú que ha perdut el seu valor, manifestant un sentiment d'abandonament, apatia, desesperançats de la vida, amb dificultats en la regulació de l'autoestima.

La transformació que produeix l'envelliment remet, des del punt de vista psicològic al procés identificatori, perquè és necessari elaborar una nova representació d'un mateix. Per concebre envellint, cal donar per finalitzada la representació del jove que se'n va anar.

La persona gran, a més de la tasca constant d'elaborar els seus dols, ha de conservar un bon nivell d'autoestima. Per això ha de ser conscient dels recursos positius amb que encara compta, és a dir les capacitats que conserva, evitant sentir-se una ruïna sense valor

En aquest treball emocional d'acceptar alló que s´ha perdut i valorar alló que s´ha conservat es recorden, repeteixen i elaboren les experiències que han donat sentit a la vida personal.

Mentre que l'aparició de reminiscències, de records és un indicador de l'elaboració normal del dol , la nostàlgia suposa una tristesa dolorosa en recordar, En la qual el subjecte posa l'accent en el que no ha sigut assolit, en allò no aconseguit. L'ideal es presenta al subjecte com inabastable i així sorgeixen sentiments de culpabilitat i de frustració. La persona recorda amb dolor i experimentant un malestar.

Qui sóc ara? Què faré? Quant valc jo? són preguntes que inquieten i plantegen una recerca de sentit per a aquest temps que queda per viure.

La capacitat d'estimar i la capacitat de ser estimat són dues condicions bàsiques de la qualitat de vida de la persona gran. A la vellesa hi ha la capacitat d'estimar, sempre que es conservi la capacitat reparatòria, sempre que es mantingui el desig de la trobada amb els altres. Per tant el desig d'estimar no es perd amb l'edat si estima la vida. El perill és l'augment de l'egocentrisme com a reacció a les pèrdues biològiques i culturals. L'única impotència real és la manca de desig, de comptar amb l'altre.

Quan l'elaboració d'aquestes pèrdues no es realitza satisfactòriament es produeix un empobriment de la personalitat, que atempta contra la capacitat d'estimar, gaudir, de treballar, de comunicar, característiques associades a un bon envellir.

Cada societat determina la seva pròpia mirada sobre la vellesa i transmet els seus valors i models sobre la gent gran i sobre les pràctiques dels professionals que intervenim sobre elles. Per tant, envellir suposa un procés d'adaptació al món en el que a cada un li ha tocat viure.

III. L'envelliment com un procés d'adaptació

Revisem junts algunes de les característiques del moment social actual i la seva repercussió sobre la gent gran.

Amb l'augment del temps de vida, la vellesa no és un estat transitori previ a la mort, sinó un època de durada incerta i en augment. És això el que marca una diferència radical entre les imatges de vell que es van tenir en el passat i ser vell en la postmodernitat: la vellesa ja no és un estat de pas: sinó un lloc on es viu o es sobreviu segons sigui el cas.

Aquesta època de la postmodernitat ha estat anomenada "l'imperi de l'efímer" en al.lusió a la vertiginosa dels canvis, producte de la revolució tècnica i de la globalització econòmica. La velocitat, el soroll, la fugacitat dels fets i la pressa són característiques de la nostra forma de viure, com si la meta és acumular dades banals que ràpidament deixen de tenir sentit. Avui, ens preocupa allargar la vida i escurçar les circumstàncies.

Les relacions humanes són breus, i és difícil construir vincles. Més que relacionarse les persones es connecten, com circuits que s'encenen i s'apaguen, es connecten com les ordinadors, amb la llibertat de desconnectar en el moment en què es vulgui posar distància. S'han descobert formes de comunicar-se a distància, però això no ha aconseguit recuperar la proximitat amb l'altre. La idea fonamental és que avui es temen les relacions duradores en general. Hi ha por al compromís i els vincles entre les persones són fràgils. Només són simples "connexions". Les relacions són de tipus virtual, de fàcil accés i sortida. (...)


Per seguir llegint: text complet.



ENVELLINT, presentació d'Eileen Wieland




Taula rodona: ENVELLINT, dia 25 de maig 2010, Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC.


Presentació per Eileen Wieland, psicoanalista.


Aquest acte esta organitzat per Espai Freud.

Espai Freud és una agrupació de professionals psicoanalistes i d’altres disciplines, amb un projecte comú decidit a difondre i a donar a conèixer el pensament psicoanalític.

Ens anima el desig d’establir diàleg entre les diferents perspectives d’entendre el fet humà per un enriquiment mutu.

Avui ens reunim per debatre i reflexionar, entre tots, sobre el procés d’envelliment, què pot aportar l’ètica a la relació amb la persona gran i com entendre les transformacions psicològiques que es generen en aquest procés.

Teresa Pàmies titula un del seus llibres com “L’aventura d’envellir”.

Reflexionant sobre aquest títol, certament envellir és una aventura, una aventura entrant en un territori incert on hi ha quelcom d’inesperat, de diferent, de nou... és, en resum, la darrera etapa, l’etapa definitiva del nostre recorregut per aquest cicle vital.

A mesura que passen els anys, les nostres perspectives canvien. Entrem en una etapa on la consciència del temps es fa present amb més contundència. Pot ser que ja no hi hagi temps per alguns projectes, però si que n’hi ha per d’altres, potser més realistes, segurament més definits.

Cadascú viu d’una manera singular aquest procés. És el moment de recapitular, de mirar enrere per pensar en el futur.

Les circumstàncies actuals ens donen el privilegi de viure una vida més llarga. És, sens dubte, una nova oportunitat: Com diu George Eliott “Mai és tard per ser la persona que volies ser...

La vellesa no està relacionada amb l’edat cronològica, depèn de l’estat de salut física i mental. És conegut que un entorn amable de relacions significatives, augmenta la possibilitat d’una vellesa més satisfactòria.

La presència del final ens dóna sentit a cada episodi actual. No hi ha, ni hauria d’haver espai per l’avorriment.

L’ informació permet evitar el pànic a la vellesa.

No és només l’individu que es fa gran el que ha de processar les novetats que van succeint en el seu cos i en el seu estat d’ànim, sinó que l’entorn també ha d’aprendre, ha relacionar-se d’una altra manera, respectant l’autonomia sense condemnar-lo a un espai d’inutilitat i d’improductivitat.

Conèixer els processos mentals psicològics que succeeixen en l’interior de la persona gran, així com els que es donen en l’entorn més proper, son imprescindibles per afrontar de millor manera aquest procés.

La dificultat emocional d’anar assumint aquesta etapa, expressada a través de ressentiment, hostilitat, desconfiança o bé desànim, requereix una especial atenció per què aquest període pugui ser viscut amb la màxima confortabilitat possible.

La cultura occidental estigmatitza a la persona gran, tot i que hi ha signes de que, poc a poc, es va creant una cultura d’edats, a mesura que la població de gent gran es fa més present i visible .-

El prejudici més freqüent és associar la vellesa amb la malaltia i improductivitat, mentre que s’idealitza la joventut i la competència econòmica. És a dir, es dóna més importància als desavantatges, mentre que els beneficis són ignorats o minimitzats. (...)




Per seguir llegint: text complet.










dimecres, 26 de maig del 2010

Activitat inscrita a Espai Freud: Juan Carlos Volnovich. Nativos digitales Niñas y niños de la cibercultura.


ESCOLA DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA AMB NENS I ADOLESCENTS


Dirección: M.L.Siquier

Comisión Organizadora: J. Knobel , C. Blinder, C. León, G. Díaz, O. Mendiguren, D. Rodríguez, A. Podzamczer



Actividad inscrita en Espai Freud


SEMINARIO

(INCLUIDO EN EL MÁSTER DE IL3)



Nativos digitales.

Niñas y niños de la cibercultura.


.Reflexión sobre el impacto de las nuevas tecnologías en la constitución subjetiva y en el análisis de niñas y niños. Producción teórica y polémicas actuales.



Presentado por:

Juan Carlos Volnovich

Médico – Psicoanalista

Profesor de la facultad de Psicología de la Universidad de Buenos Aires.




Sábado 5 de junio de 2010 de 10:00 a 14:00h



Asistencia libre y gratuita. Confirmar asistencia.



Lugar : Rda. General Mitre, 203 1r 2a - 08023 Barcelona

Tel./Fax: 934340383 mailto:ecpna@mixmail.com www.ecpna.com

Horario de secretaria: De lunes a jueves 18-22H



ECPNA es una entidad colaboradora y de apoyo a Espai Freud




dimarts, 11 de maig del 2010

ENVELLINT

ENVELLINT

dimarts, 25 de maig, a les 20:00 hores


Amb la intervenció de


Marc Broggi, doctor en medicina

Silvia Viel, psicòloga clínica.

Coordina: Eileen Wieland, psicoanalista.


Lloc:

ACEC, Aula d'escriptors, carrer de la Canuda, 6, 5ª planta (edifici Ateneu Barcelonès).


ENTRADA LLIURE. Aforament limitat.


Organitza:


Informació:

Espai Freud

Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com
http://espaifreud.blogspot.com

El procés d'envelliment, experiència individual i intransferible, és part de l'evolució de la vida de l'ésser humà. A mesura que som conscients del viscut van sorgint noves necessitats i noves expectatives. És l'oportunitat de projectar-se cap a camins diferents, com donar coherència al viscut oferint la riquesa de l'experiència a les generacions que segueixen. Aprendre a ser gran és garantir la satisfacció íntima de la vida viscuda amb plenitud i amb sentit.

Quines són les propostes que la bioètica i la psicoanàlisi poden donar a aquest procés?

Mai no és massa tard per ser la persona que podries haver estat. (George Eliot)



dilluns, 10 de maig del 2010

Gravació de la taula rodona sobre el Tractament Ambulatori Involuntari (TAI)

Gravació de la taula rodona sobre l'intent d'incloure en el Codi Civil català  el Tractament Ambulatori Involuntari (TAI). L'acte va tenir lloc el 27 d'abril de 2010 a la Sala d'Actes  Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i va comptar amb les intervencions de Silvia Ventura (magistrada), Jordi Marfà (psiquiatre i psicoanalista) i Josep Moya (psiquiatre i psicoanalista). La presentació i coordinació va anar a càrrec de  Daniel Cañero (psicoanalista).







Per escoltar-lo, premeu play