Text de la intervenció de Jordi Sala a la taula rodona "Les depressions, una 'epidèmia' actual? que va tenir lloc a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès el 13 de març de 2009.
1. Diagnosticar
Si la crisi econòmica actual no hi posa remei, diria que la nostra societat de l’eufòria s’ha significat –i ho seguirà fent- per tenir com a principi rector dels intercanvis entre les persones, la consecució ràpida de “felicitat” com un bé de consum desitjable en tota circumstància. Aquesta sembla ser una característica central de l’economia social i de mercat. La finalitat d’obtenir sensacions, objectes i relacions gratificants, peti qui peti, es justifica en ella mateixa en una societat basada en la producció i consum de béns que prometen més i més quotes de felicitat. Major ‘quantum de satisfacció’ s’equipara a major benestar. Aquest ideal d’un ‘carpe diem’ consumista ha penetrat tant en els valors occidentals postmoderns que fins i tot trobem professionals de la salut i específicament de la salut mental que el fan seu i així ens parlen de la depressió com “d‘un lladre que et pren el plaer i la felicitat”. Vista així, la depressió és entesa com una malaltia causada per un agent extern, com a la invasió d’un cos aliè que ens ataca i que hem de combatre amb mitjans eficaços i ràpids per recuperar aquest estat suposadament natural de felicitat. L’agent extern causant, el cos aliè, aleshores ve representat pels béns que no s’obtenen, el plaer que no s’aconsegueix, la frustració del que es fa esperar. En definitiva, per “l’absència, la manca de” i el malestar que genera. D’aquí arrenquen les ‘psicopatologies de la gratificació peremptòria’ que busquen omplir el buit com sigui, en general amb activitats addictives.
La visió psicoanalítica, en canvi, concep el trajecte vital de les persones com un procés evolutiu i de maduració mental inseparable de pèrdues i dols que formen part del desenvolupament. La tristesa front a la malaltia, les limitacions, l’envelliment o la mort no té res de patològic ni necessita antidepressius. Necessita sobretot capacitat d’esperar i elaboració mental.
La psicopatologia és un terreny sempre incòmode i conflictiu pel psicoanalista. Quan ‘fem psicopatologia’ tendim a agrupar sota grans síndromes les variades manifestacions de la subjectivitat, i tractem d’encaixar la persona individual en algun d’aquests grans quadres amb el supòsit que això ens orientarà en la nostra tasca terapèutica.
Al quadre psicopatològic i als fenòmens de comportament associats els atribuïm una dinàmica intrapsíquica específica i generalitzable. I no obstant, la pràctica quotidiana ens desconcerta i qüestiona sempre aquestes agrupacions i aquests supòsits. D’una banda necessitem categoritzar, d’una altra ens interessa principalment el significat subjacent en els comportaments, descobrir les intencions inconscients en els símptomes. Aquestes variacions subjectives són úniques per cada persona i es resisteixen a la generalització.
Però, tot i aquesta contradicció implícita no podem ignorar la necessitat i la utilitat d’una bona psicopatologia. És un repte que hem de saber afrontar bé des de la nostra disciplina. Hem de poder manejar una bona psicopatologia psicoanalítica i dinàmica que tingui en compte la subjectivitat. Sinó la fem nosaltres ens trobarem havent de manejar en exclusiva la psicopatologia que fan els altres, descrita en els Manuals Estadístics de Diagnòstic (DSMs i similars).
Una depressió? O, moltes depressions? La psicoanàlisi ha ofert al llarg dels anys diferents models per explicar la depressió. A primer cop d’ull podria semblar que les visions psicoanalítiques de la depressió són tantes i tan diverses que el panorama és com un trencaclosques difícil d’encaixar. Crec, però, que es tracta de visions que poden ser integrables i complementàries.
Per continuar llegint, premeu aquí
Si la crisi econòmica actual no hi posa remei, diria que la nostra societat de l’eufòria s’ha significat –i ho seguirà fent- per tenir com a principi rector dels intercanvis entre les persones, la consecució ràpida de “felicitat” com un bé de consum desitjable en tota circumstància. Aquesta sembla ser una característica central de l’economia social i de mercat. La finalitat d’obtenir sensacions, objectes i relacions gratificants, peti qui peti, es justifica en ella mateixa en una societat basada en la producció i consum de béns que prometen més i més quotes de felicitat. Major ‘quantum de satisfacció’ s’equipara a major benestar. Aquest ideal d’un ‘carpe diem’ consumista ha penetrat tant en els valors occidentals postmoderns que fins i tot trobem professionals de la salut i específicament de la salut mental que el fan seu i així ens parlen de la depressió com “d‘un lladre que et pren el plaer i la felicitat”. Vista així, la depressió és entesa com una malaltia causada per un agent extern, com a la invasió d’un cos aliè que ens ataca i que hem de combatre amb mitjans eficaços i ràpids per recuperar aquest estat suposadament natural de felicitat. L’agent extern causant, el cos aliè, aleshores ve representat pels béns que no s’obtenen, el plaer que no s’aconsegueix, la frustració del que es fa esperar. En definitiva, per “l’absència, la manca de” i el malestar que genera. D’aquí arrenquen les ‘psicopatologies de la gratificació peremptòria’ que busquen omplir el buit com sigui, en general amb activitats addictives.
La visió psicoanalítica, en canvi, concep el trajecte vital de les persones com un procés evolutiu i de maduració mental inseparable de pèrdues i dols que formen part del desenvolupament. La tristesa front a la malaltia, les limitacions, l’envelliment o la mort no té res de patològic ni necessita antidepressius. Necessita sobretot capacitat d’esperar i elaboració mental.
La psicopatologia és un terreny sempre incòmode i conflictiu pel psicoanalista. Quan ‘fem psicopatologia’ tendim a agrupar sota grans síndromes les variades manifestacions de la subjectivitat, i tractem d’encaixar la persona individual en algun d’aquests grans quadres amb el supòsit que això ens orientarà en la nostra tasca terapèutica.
Al quadre psicopatològic i als fenòmens de comportament associats els atribuïm una dinàmica intrapsíquica específica i generalitzable. I no obstant, la pràctica quotidiana ens desconcerta i qüestiona sempre aquestes agrupacions i aquests supòsits. D’una banda necessitem categoritzar, d’una altra ens interessa principalment el significat subjacent en els comportaments, descobrir les intencions inconscients en els símptomes. Aquestes variacions subjectives són úniques per cada persona i es resisteixen a la generalització.
Però, tot i aquesta contradicció implícita no podem ignorar la necessitat i la utilitat d’una bona psicopatologia. És un repte que hem de saber afrontar bé des de la nostra disciplina. Hem de poder manejar una bona psicopatologia psicoanalítica i dinàmica que tingui en compte la subjectivitat. Sinó la fem nosaltres ens trobarem havent de manejar en exclusiva la psicopatologia que fan els altres, descrita en els Manuals Estadístics de Diagnòstic (DSMs i similars).
Una depressió? O, moltes depressions? La psicoanàlisi ha ofert al llarg dels anys diferents models per explicar la depressió. A primer cop d’ull podria semblar que les visions psicoanalítiques de la depressió són tantes i tan diverses que el panorama és com un trencaclosques difícil d’encaixar. Crec, però, que es tracta de visions que poden ser integrables i complementàries.
Per continuar llegint, premeu aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada