Conferència de MIGUEL MOREY

divendres, dia 24 d'octubre 2008
a les 20:00 hores

PALAU ROBERT
Passeig de Gràcia, 107.
BCN


MIGUEL MOREY

"FOUCAULT, FILÒSOF DE LA SUBJECTIVITAT"

Presenta i modera: María José Muñoz, psicoanalista.


Als ulls de no sé quina cultura futura -i potser és ja molt pròxima -, serem els que han apropat al màxim a aquestes dues frases mai realment pronunciades, aquestes dues frases tan contradictòries i impossibles com el famós «menteixo» i que designen totes dues la mateixa autoreferència buida: «escric» i «deliro». Figurarem així al costat de mil altres cultures que han apropat el «sóc boig» d’un «sóc un animal», o «sóc un déu», o «sóc un signe», o encara d’un «sóc una veritat», com va ser el cas per a tot el segle XIX, fins a Freud. I si aquesta cultura té gust per la història, recordarà en efecte que Nietzsche al tornar-se boig va proclamar (era el 1887) que ell era la veritat (per què sóc tan savi, per què en sé tant, per què escric tan bons llibres, per què sóc una fatalitat); i que, menys de cinquanta anys més tard, Roussel, poc abans del seu suïcidi, va escriure, en Comment j'ai écrit certains de mes livres, el relat, agermanat sistemàticament, de la seva bogeria i dels seus procediments d’escriptura. I es sorprendran sense cap dubte que hàgim pogut reconèixer un tan estrany parentiu entre allò que, durant molt de temps, va ser temut com a crit, i el que, durant molt de temps, va ser esperat com a cant.

Michel Foucault, “La folie, l’absence d’oeuvre”, 1964
(Dits et Écrits I, Gallimard 419-20)



A los ojos de no se sabe cuál cultura futura - y que tal vez está ya muy próxima -, seremos aquellos que han aproximado al máximo estas dos frases nunca realmente pronunciadas, estas dos frases tan contradictorias e imposibles como el famoso "miento" y que designan ambas la misma autorreferencia vacía: "escribo" y "deliro". Figuraremos de este modo junto a otras mil culturas que aproximaron el "estoy loco" a un "soy una bestia", o "soy un dios", o "soy un signo", o incluso a un "soy una verdad", como fue el caso para todo el siglo XIX, hasta Freud. Y si esa cultura tiene afición por la historia, recordará que en efecto Nietzsche al volverse loco proclamó (era en 1887) que él era la verdad (por qué soy tan sabio, por qué soy tan inteligente, por qué escribo tan buenos libros, por qué soy una fatalidad); y que, menos de cincuenta años después, Roussel, en vísperas de su suicidio, escribió, en Comment j´ai écrit certains de mes livres, el relato, sistemáticamente emparejado, de su locura y de sus procedimientos de escritura. Y sin duda se extrañarán de que hayamos podido reconocer un parentesco tan extraño entre lo que, durante largo tiempo, fue temido como grito, y lo que, durante largo tiempo, fue esperado como canto.

Michel Foucault, “La folie, l’absence d’oeuvre”, 1964
(Dits et Écrits I, Gallimard 419-20)

MIGUEL MOREY, catedràtic de Filosofía de la Universitat de Barcelona, traductor de G. Colli, G. Deleuze y M. Foucault, assagista, autor de Lectura de Foucault (1983), Camino de Santiago (1987), El orden de los acontecimientos (1988), Deseo de ser piel roja (1994, XXII Premio Anagrama de ensayo), Robert Wilson (2003), en col.laboració amb Carmen Pardo. El seu últim llibre: Pequeñas doctrinas de la soledad (2007).

Organitza:

ESPAI FREUD 2008 BCN


amb la col.laboració de:







i

EDITORIAL GEDISA