dijous, 27 de maig de 2010

ENVELLINT, intervenció del Dr. Marc Broggi

Taula rodona: Envellint, 25 de maig de 2010. Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud.


Moltes gràcies a Eileen Wieland per l’oportunitat de ser aquí i parlar de l’envelliment, que faré des de la Bioètica; és a dir, des de la reflexió crítica sobre el nostre comportament davant del vell, des de la reflexió sobre els valors que ens mouen.

En primer lloc s’ha de constatar que “els vells” no formen un grup homogeni, i que considerar-los englobats així, per l’edat, ja constitueix un abús. Comporta una desconsideració per a les persones concretes. És de fet un maltracte. La causa és el que Bernadette Puijalon qualifica de “operació diabòlica” de la societat, per la qual el vell, perquè va perdent una sèrie de qualitats ben valorades (joventut, capacitat de treball, etc), es veu relegat a ser un problema a solucionar o a gestionar. Deixa aleshores de ser mirat (admirat) com a persona, encara que sigui mantingut com a jubilat, i se’l tolera com a excedent, com a sobrevivent; és relegat de la vida col·lectiva, encara que sigui cuidat (potser ben cuidat) com si fos un malalt, amb solucions tècniques, residències...

Diem de seguida que no tot dèficit, limitació o disminució d’algunes facultats, és malaltia, malgrat la creixent i absurda medicalització de la vida (potser interessada). Hi pot haver salut en la vellesa, hi poden haver formes saludables d’envellir, fins i tot que poden millorar amb l’edat: en augmentar el coneixement d’un mateix, l’acceptació de les limitacions, l’alegria de continuar vivint amb un treball ja fet. No cal que esperem tampoc que això l’hagi de portar a la saviesa d’un pensador (és una altra trampa social: com a solució, facis pensador i savi, i així el tornaré a considerar); n’hi ha prou en que sigui pensatiu, raonablement modest i tolerant.

Es necessita un canvi de mirada, de més consideració, de més “mirament”: de més respecte a la persona concreta; a veure’l com a biografia i no només biologia, persona que ha tingut i té una vida i no només que ha envellit. A ser tractat amb més dignitat. Cal reservar el concepte de dignitat a aquesta relació de respecte. És digne perquè és persona i, com a tal, mereix respecte. Per això no ha de ser danyat o ofès; i ningú li pot treure aquesta dignitat des de fora. Si no se li dona el respecte que mereix, són els que no el respecten els que es fan indignes. I és la societat que ho permet, la que es fa indigne també. El vell perdut o abandonat, no perd la seva dignitat, com no la perd el jueu en un camp de concentració, o el palestí a Gaza. Hi ha una dignitat en el perdedor que no té l’èxit, en el vell que no té el jove encara, que té qui veu la injustícia que no té qui la consent. La societat és injusta amb el vell, i per tant indigne, quan creu que tractant bé el problema dels vells (el tractament del problema) no tracta bé les persones velles (el tracte de cadascú). Tractament i tracte, els dos són necessaris.

Al vell no se’l tracta bé quan se l’ofèn. Quan se’l jubila sense agrair-li res. Quan només se’l veu com a vell i queda despersonalitzat redera el seu cos decrèpit, quan se li parla de tu hi ell no vol, quan no se l’escolta el que voldria dir, quan se l’infantilitza. És a dir, quan se li nega la possibilitat de desenvolupar la seva autonomia.

El concepte d’autonomia per exemple, s’ha de saber contextualitzar. No és només triar ell sense influència, sinó aportar un món personal des del qual decidir què triar. No és només llibertat, sinó també participació. És autoconstrucció d’una vida, però també reconstrucció quan fa falta. I per això, és evident que potser li farà falta ajuda. Té dret a l’ajuda, i aquesta ha de ser respectuosa amb la construcció que hagi fet i amb el seu projecte; ha de ser prudent en no destruir, i pacient amb les seves limitacions. La vida de cadascú no s’ha de valorar des de fora per la seva utilitat, ni per la seva bellesa, sinó per la seva autenticitat, per ser humana, irrepetible.

Perquè a vegades, qui ajuda, limita. També altres vegades qui ajuda, queda limitat. És una relació conflictiva. Ni qui ajuda pot ser esclau de la construcció de l’altre, ni tampoc pot ser qui vulgui dirigir la construcció a partir d’aleshores.

Puijalon senyala molt bé que el contrari d’autonomia no és la dependència. Precisament qui és autònom, li agrada mantenir una sèrie de dependències al voltant que autònomament ha anat creant: amb objectes, rutines, relacions. Hi ha una dependència funcional i una altra decisional. La funcional (no poder caminar, ni poder fer el sopar, etc) no comporta en teoria i necessàriament l’altra (poder dir on vol anar, què vol sopar, etc). De fet, però, la influeix molt. El perill és que la solidaritat acabi sent domini (i en les residències, per exemple, segrest); que l’ajuda que se li dóna acabi fent-se a canvi de la seva submissió. És a dir, que de ser autor de l’obra de la pròpia vida, acabi sent objecte (objecte d’atencions i cures, això sí) però en l’obra d’un altre, en la vida del cuidador. El vell té por d’aquesta possibilitat. La preveu. (...)


Per seguir llegint: text complet.


1 comentari:

Anònim ha dit...

És un veritable problema el dels vells, perquè ens hem acostumat en un món d'Eros i Thanatos a no tenir constància ni donar consistència a la persona o persones que no produeixen o no valen el que s'espera d'ells, hem de no esperar que siguen savis, ni que siguen la culminació d'alguna cosa sinó veure'ls com a persones a les que estimem i ells han de posar en pràctica els ensenyaments de llurs vides, com ara, la tolerància i la paciència envers llurs vides i en la resolució dels nostres problemes, donar-los un lloc que no siga el de planta a la que cal regar tots els dies o molèstia inservible.
És un greu problema però amb l'amor jo crec que se soluciona part del problema, tampoc no hem de fer un semblant amb les normes i idees per dur-nos bé, sinó deixar-nos anar per l'amor, i sobretot integrar-los en la família.
Bé una abraçada a tots de Vicent Adsuara.