dijous, 27 de maig de 2010

ENVELLINT, intervenció de Silvia Viel

Taula rodona: ENVELLINT, 25 de maig de 2010, Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya ACEC. Acte organitzat per Espai Freud


Quan preparava el contingut d'aquesta invitació a pensar junts al voltant de, com ha dit Eileen "L'aventura d'envellir" he seleccionat alguns punts que crec poden facilitar camins per compartir aquest tema.

I. L'envelliment com una fase del desenvolupament

Erikson va ser el primer psicoanalista que l'any 1950 va estendre el concepte de desenvolupament a l'adultesa amb els seus Vuit Edats de l'Home, considerant com un continu que abasta tota l'existència, des del naixement fins a la mort. En cadascuna d'aquestes fases la persona ha d'afrontar i dominar forces contràries que exigeixen una síntesi.

A la vellesa, el que es juga és la síntesi entre la integritat del jo i la desesperança .

Erikson designa "integritat del jo" a la seguretat acumulada per l'ésser humà respecte a l'harmonia i al significat, a la dignitat del propi estil de vida i al sentiment d'integració en la cultura.

La persona gran que, com diria Erikson, ha sabut cuidar i cuidar-se, adoptarà els seus triomfs i desil.lusions inherents al fet d'haver estat generador de productes i idees en un madurar gradual, juntament amb altres, al llarg de tot el seu cicle de vida. A aquest ideal és al que Erikson anomena "saviesa".

Per contra, la desesperança traduiria un malestar amb si mateix en forma de sentiments de frustració, desgana, dubte, vergonya, ineficàcia, culpa, soledat, desconfiança, por, tristesa ... i terror a la proximitat de la mort.

La perspectiva de desenvolupament es basa en quatre aspectes:

Ø L'acceptació del nou esquema corporal i la identitat de ser major.

Ø L'elaboració dels duels per la persona que un va ser i que no tornarà a ser mai més.

Ø L'acceptació del final de la vida.

Ø La reactivació de tota la problemàtica al voltant de la individuació i la dependència.

Amb la vellesa se sol produir un procés d'increment de la interioritat, de manera que, la mirada que va estar focalitzada a l'exterior passa a concentrar-se en el món interior. És un moment privilegiat d'introspecció, de balanç entre el que un va ser i el que és actualment. Aquesta interioritat implica un "repàs" per la història de vida, però també, una possibilitat de"re-escriptura" de la mateixa.

Una altra línia de pensament, complementària a l'anterior, suposaria reflexionar sobre:

II. L'envelliment com l'elaboració d'un dol

La vellesa es podria anomenar com la "edat dels dols" pel fet que són nombroses i constants les pèrdues de familiars, d'amics, i també les pèrdues de funcions o capacitats tant mentals com corporals.

Aquestes pèrdues que ocorren tan acceleradament en el temps, sobrecarreguen l'aparell mental i la seva elaboració constitueix una de les tasques específiques i fonamentals que ha de processar el psiquisme de la persona gran. Les respostes a aquestes situacions estan influenciades per les experiències prèvies i per la qualitat de les relacions que s'ha tingut anteriorment.

Podem dir que són nombroses les persones que envelleixen de manera satisfactòria. Tenen un concepte positiu de si mateixos, se senten estimades i valorades, es vinculen positivament amb els altres, tenen recursos interns suficients que els permet mantenir el desig de viure malgrat els canvis i les limitacions corporals.

Entre els que no envelleixen bé, hi ha qui se senten com algú que ha perdut el seu valor, manifestant un sentiment d'abandonament, apatia, desesperançats de la vida, amb dificultats en la regulació de l'autoestima.

La transformació que produeix l'envelliment remet, des del punt de vista psicològic al procés identificatori, perquè és necessari elaborar una nova representació d'un mateix. Per concebre envellint, cal donar per finalitzada la representació del jove que se'n va anar.

La persona gran, a més de la tasca constant d'elaborar els seus dols, ha de conservar un bon nivell d'autoestima. Per això ha de ser conscient dels recursos positius amb que encara compta, és a dir les capacitats que conserva, evitant sentir-se una ruïna sense valor

En aquest treball emocional d'acceptar alló que s´ha perdut i valorar alló que s´ha conservat es recorden, repeteixen i elaboren les experiències que han donat sentit a la vida personal.

Mentre que l'aparició de reminiscències, de records és un indicador de l'elaboració normal del dol , la nostàlgia suposa una tristesa dolorosa en recordar, En la qual el subjecte posa l'accent en el que no ha sigut assolit, en allò no aconseguit. L'ideal es presenta al subjecte com inabastable i així sorgeixen sentiments de culpabilitat i de frustració. La persona recorda amb dolor i experimentant un malestar.

Qui sóc ara? Què faré? Quant valc jo? són preguntes que inquieten i plantegen una recerca de sentit per a aquest temps que queda per viure.

La capacitat d'estimar i la capacitat de ser estimat són dues condicions bàsiques de la qualitat de vida de la persona gran. A la vellesa hi ha la capacitat d'estimar, sempre que es conservi la capacitat reparatòria, sempre que es mantingui el desig de la trobada amb els altres. Per tant el desig d'estimar no es perd amb l'edat si estima la vida. El perill és l'augment de l'egocentrisme com a reacció a les pèrdues biològiques i culturals. L'única impotència real és la manca de desig, de comptar amb l'altre.

Quan l'elaboració d'aquestes pèrdues no es realitza satisfactòriament es produeix un empobriment de la personalitat, que atempta contra la capacitat d'estimar, gaudir, de treballar, de comunicar, característiques associades a un bon envellir.

Cada societat determina la seva pròpia mirada sobre la vellesa i transmet els seus valors i models sobre la gent gran i sobre les pràctiques dels professionals que intervenim sobre elles. Per tant, envellir suposa un procés d'adaptació al món en el que a cada un li ha tocat viure.

III. L'envelliment com un procés d'adaptació

Revisem junts algunes de les característiques del moment social actual i la seva repercussió sobre la gent gran.

Amb l'augment del temps de vida, la vellesa no és un estat transitori previ a la mort, sinó un època de durada incerta i en augment. És això el que marca una diferència radical entre les imatges de vell que es van tenir en el passat i ser vell en la postmodernitat: la vellesa ja no és un estat de pas: sinó un lloc on es viu o es sobreviu segons sigui el cas.

Aquesta època de la postmodernitat ha estat anomenada "l'imperi de l'efímer" en al.lusió a la vertiginosa dels canvis, producte de la revolució tècnica i de la globalització econòmica. La velocitat, el soroll, la fugacitat dels fets i la pressa són característiques de la nostra forma de viure, com si la meta és acumular dades banals que ràpidament deixen de tenir sentit. Avui, ens preocupa allargar la vida i escurçar les circumstàncies.

Les relacions humanes són breus, i és difícil construir vincles. Més que relacionarse les persones es connecten, com circuits que s'encenen i s'apaguen, es connecten com les ordinadors, amb la llibertat de desconnectar en el moment en què es vulgui posar distància. S'han descobert formes de comunicar-se a distància, però això no ha aconseguit recuperar la proximitat amb l'altre. La idea fonamental és que avui es temen les relacions duradores en general. Hi ha por al compromís i els vincles entre les persones són fràgils. Només són simples "connexions". Les relacions són de tipus virtual, de fàcil accés i sortida. (...)


Per seguir llegint: text complet.